Lo.Lee. Ta

Beirut, les dues cares del Líban

Caminant per Beirut un té la sensació que existeix alguna cosa en l'aire que no es veu però es respira. És una espècie de falsa calma que ho innunda tot, i que en qualsevol moment pot esclatar. Mires a l'esquerra i veus un cinema bombardejat des de l'any 75, i just a la dreta la Gran Mezquita de la ciutat. Camines pel costat del mar, però no el pots veure en cap moment perquè un immens mur ple d'anuncis de luxe t'ho impedeix. Arribes a un edifici i encara es veuen les destrosses que va causar l'atemptat del 2005 contra l'ex primer ministre Rafic Hariri, i penses que avui és la nit de cap d'any i que per tant, no fa ni 6 anys d'això. En una de les places més conegudes de la ciutat, quan arribin les 12 de la nit, es veuran els focs artificials que celebren l'arribada d'un any nou. Mires a la dreta i veus els minarets de la gran mezquita i unes noies que ensenyen pits i cirugia estètica; mires a l'esquerra i veus un grup de militars, envoltat d'un grup de turistes, just davant d'una Esglèsia. I de fons cançons de Nadal i gent parlant en anglès. Arriba la nit i et disposes a sortir, tot i que tothom t'ha advertit dels prohibitius preus de la ciutat; pagues amb lliures libaneses, i et tornen el canvi en dollars. A l'endemà, amb mal de cap, just al costat de la bombolla que suposa la ciutat en molts sentits, entres dins de la història en forma del camp de refugiats palestins de Sabra i Chatila. Fas números altra vegada i de l'any 82 al 2011 no en van ni 30. Segueixes caminant i et trobes amb un edifici que està, literalment, als ossos. Només s'aguanta l'estructura però és un dels pocs edificis que està en vistes a ser reformat. Més endavant descobreixes que l'edifici és un símbol de la guerra civil i els seus horrors, i per tant, de la línea verda. La línea verda delimitava la separació entre els barris cristians de l'Est, i els barris musulmans de l'oest.

Però tot canvia quan t'allunyes de la gran Beirut. Enfilades per una carretera caòtica i molt poc senyalitzada, un taxista ens porta camí cap a Baalbek, antic santuari fenici, ciutat grega (i més endavant romana), patrimoni de la Humanitat. I de fons la ràdio que no para de fer sonar un home recitant fragments del Corán. A totes bandes hi ha militars i llocs de control, i l'anglès dels carrers de Beirut queda molt lluny. Baalbek, tot i ser equiparable a l'Acròpolis de Grècia, no li és familiar a pràcticament ningú. Només arribar ens trobem amb que el souvenir estrella és una samarreta d'Hezbolà, organització islamista libanesa prosíria i proiraní. Austràlia, Estats Units, Israel, Canadà, Països Baixos i Regne Unit la consideren, oficialment, una organització terrorista. Per la gran majoria del món àrab, Hezbolà és una organització totalment legítima de resistència que neix com a resposta a l'ocupació israelí. Aquests dies, als diaris, es confirma el que es respirava pels carrers de Beirut: l'aparent calma es veu destorotada i comencen dies de tensió. Els militars ja tornen a estar dintre de la ciutat i l'assassinat de Hariri segueix estan a l'ordre del dia. Arrel de la dissolució del govern degut a la renúncia de 10 ministres d'Hezbolà per boicotejar a Hariri, ara caldrà escollir un nou primer ministre. Ni Hezbolà ni el Moviment Patriòtic Lliure volen que segueixi Hariri, fill de l'ex-Ministre assasinat. Caldrà veure què passa.

He llegit que Beirut es va guanyar l'epítet de "la ciutat que es nega a desaparèixer", i crec que és molt real. En un dels carrers més coneguts de la ciutat, ens trobem davant d'un gran anunci publicitari de cola UHU. Està dividit en dues parts: en una veiem alguna cosa que s'ha trencat i ha quedat reduïda a mil petits bocins, i a l'altre unes grans lletres on podem llegir AFTER. Sugerent, sutil i molt intel.ligent; un gran resum de la ciutat de Beirut, i de la població que hi habita. Per moltes vegades que la ciutat caigui, literalment, a terra, no deixaran que desaparegui. L'aire que es respira a Beirut, tot i viure'l en només 48 hores, atrapa. Un altre dia ja diré coses sobre Síria.

De Dioses y Hombres

Aquesta història m'ha atrapat per sempre més. El invitado incierto resulta un personatge entranyable, inquietant, sorprenent i terriblement encantador que m'encantaria tenir a casa.

2010

PAU VALLVÉ 2010 | Album Preview from Pau Vallvé on Vimeo.

01. Protagonistes
02. Encara no
03. Tothom dorm
04. Vacances
05. Amics dels cirerers
06. L'àvia ha fet nevar
07. 2010
08. Molt be
09. Tots els buits del món
10. Lo normal no és lo normal
11. All is full of love
12. R.I.P

Homes Igualitaris

Nou dibuix inspirat en el cartell de la Vocalia de Dones de l'Associació de Veïns de l'Esquerra de L'Eixample (1977), pel programa dedicat als "Homes Igualitaris" a Veus de Dones!