Arròs covat

La fórmula que ha trobat el Juanjo Saez amb les seves dosis de capítols setmanals funciona, enganxa i val molt la pena.

Sembla mentida que uns personatges tan simples a nivell il.lustratiu puguin transmetre tant, i aconseguir crear situacions tan empàtiques per als espectadors. El Xavi, amb les seves neures, la seva falta de confiança i de rigor, els seus problemes i ficades de pota, resulta totalment creïble i commovedor. La banda sonora, personalment, crec que és de les coses que més ajuda (i aconseguir que una cançó de Manos de Topo no et destrueixi el sistema nerviós a la tercera vegada d'escoltar-la també té molt de mèrit), conjuntament amb el personatge estel.lar de la tieta Paquita. Una dona que et prepari arròs cada setmana i et doni consells sobre cóm de senzill pot arribar a ser tot és necessària.

A tots ens costa molt fer-nos "grans" i prendre decisions. Arròs covat ajuda a enfocar-ho tot des de la millor prespectiva possible: l'humor. La sèrie, aquí.

La vida discurría en voz baja, se movía con una lentitud astuta, como un animal acorralado en su madriguera. El mundo parecía estar a siglos de distancia.

Seda, Alessandro Baricco

9 de novembre, 1989

20 anys de la caiguda del Mur. 20 anys del que suposaria l'inici del final de la separació bipolar del món. Que veinte años no es nada, però en aquest cas sí que toca celebrar-ho.

Micah P. Hinson

Feia molt que no escoltava Micah P. Hinson, i al fer-ho he entès perquè. Totes les cançons et transporten a un estat d'ànim equiparable a un vespre de diumenge on tot és gris, a tu et parlen en francès, queda poc per l'arribada del nadal, i al carrer fa fred. És fàcil imaginar com et pujen els cargols per l'esquena.

Punt

- Però què et passa?
- És que no ho se. Ha estat posarme'ls i...
- No ploris per aquesta tonteria, només són uns mitjons.
- No, és el final de l'estiu.

La foto és de Ye Rin Mok, una fotògrafa coreana que m'agrada molt i he descobert via dadanoias.

En el camino

Me desperté cuando el sol se ponía rojo; y aquél fue un momento inequívoco de mi vida, el más extraño de todos, en el que no sabía ni quién era yo mismo: estaba lejos de casa, obsesionado, cansado por el viaje, en la habitación de un hotel barato que nunca había visto antes, oyendo los siseos del vapor afuera, y el crujir de la vieja madera del hotel, y pisadas en el piso de arriba, y todos los ruidos tristes posibles, y miraba hacia el techo lleno de grietas y auténticamente no supe quién era yo durante unos quince extraños segundos. No estaba asustado; simplemente era otra persona, un extraño, y mi vida entera era una vida fantasmal, la vida de un fantasma. Estaba a medio camino atravesando América, en la línea divisoria entre el Este de mi juventud y el Oeste de mi futuro, y quizá por eso sucedía aquello allí y entonces, aquel extraño atardecer rojo.

Jack Kerouac

David Bowie

Perquè quan escoltes una cançó ets incapaç de no voler-ne dues, i tres, i totes les que ets capaç d'aguantar.