Frank Juery

em semblen increibles les fotografies d'aquest home. A menys de 72 hores de marxar de vacances ajuda a que el temps passi una mica més ràpid.





Devendra Banhart - Santa Maria Da Feira
Emiliana Torrini - Sunny Road

Va de peus

si alguna cosa em genera simpatia al veure qualssevol de les pel.lícules de Quentin Tarantino és comprovar fins a quins extrems arriba la seva obsessió cap a la nuesa d'uns peus femenins. Dilluns projectaven Death Proof al cinema a la fresca de Montjuïc i crec que, sens dubte, es podria dir que, en un 75%, va de peus.

En el pla inicial ja se'ns ensenyen uns atractius peus descalços que, al compàs de The Last Race, mostren els crèdits d'entrada. Els peus que surten per les finestres dels cotxes són constants i, el clímax del fetitxisme arriba quan Kurt Russel llepa i mira obscenament els peus d'una adormida Rosario Dawson. El cas és que, veure aquest ball de plànols de peus, i, casualment, haver vist dissabte passat a la nit Kill Bill II, i Jackie Brown, m'ha fet pensar sobre com li agraden els peus a aquest home. Això no és cap novetat, però pensar-hi sempre resulta sorprenent.

Uma Thurman és la musa per excel.lència de Tarantino; però sobretot ho són els seus peus. Que Pulp Fiction tingui com a protagonistes de vàries escenes claus els peus, és només una altra de les mostres d'aquesta estètica obsessió. El ball entre Uma Thurman i John Travolta no seria el mateix si portessin sabates; si Vincent Vega i Jules Winnfield parlessin d'un massatge a l'esquena, enlloc d'un als peus, la pel.lícula seria totalment diferent i, sinó es veiessin els peus de Mia Wallace mentre sona Son of a Preacher Man caminant pel seu pis... en fi.

Però de fet, cap de les pel.lícules de Tarantino seria el mateix sense l'aparició estelar dels peus. Kill Bill perdria tota la seva gràcia sinó veiessim la lluita entre Beatrix Kiddo i la immobilitat de les seves extremitats inferiors, i no existiria una frase tan bona com: "Mueve el dedo gordo". Tampoc veuriem com s'aixafa l'ull recent arrancat d' Elle Driver (ni a Lucy Liu fent petits passets per sobre d'una taula per acabar tallant li el cap a un home). Jackie Brown tampoc seria el mateix sense els insinuants plànols dels peus de Bridget Fonda.

Però, si una escena resumeix la sexualitat i bellesa que sent Tarantino cap als peus femenins és la que ell mateix protagonitza amb Salma Hayek a Abierto Hasta el Amanecer. Sens dubte, aquest moment s'ha convertit en algo mític. Que et donin a beure amb el peu mentre et fan un provocatiu ball... és francament sensual.

El que queda clar és que els peus d'una noia tenen alguna cosa d'atractius. Qui digui el contrari és que no els ha mirat amb els ulls amb els que han de ser vistos. Tot això em fa pensar en el curiós fenomen que pateixen els meus peus a l'estiu; sempre estan de color negre. En fi...

aquí un vídeo:
http://es.youtube.com/watch?v=D1UmlUiyfjI&feature=related


Urge Overkill - Girl, you'll be a woman soon
Janice Joplin - Son of a Preacher Man
April March - Chick Habit
Nancy Sinatra - Bang Bang (My Baby Shot me Down)
Stealers Wheel - Stuck in the middle with you

La muntanya màgica

hi ha llibres que, en el mateix moment en que els tens a les mans, saps que et canviaran la vida. Al Nadal de 2007 em van regalar La Montaña mágica de Thomas Mann i, ràpidament, vaig veure que començar a endinssar-me en el món de Hans Castorp seria molt complicat (ja no només per la complexitat narrativa, sinó bàsicament per l'enorme extensió de pàgines); així ha estat. El cas és que en els meus llargs dies d'estiu (sobretot les llargues tardes), he decidit intentar-ho.

Ja en el pròleg, el mateix autor t'adverteix de la dificultat que suposarà assolir la totalitat de la seva obra: "Así pues, el narrador, no podrá terminar la obra en un abrir y cerrar de ojos. Los siete días de una semana no serán suficientes, y tampoco le bastarán siete meses. Lo mejor será que no se pregunte de antemano cuánto tiempo transcurrirá sobre la Tierra mientras la historia le mantiene aprisionado en su red. ¡Dios mío, tal vez sean incluso más de siete años! Y, dicho esto, comencemos." Queda clar que no s'està enganyant a ningú... i sempre que hi ha consciència de dificultats, hi ha dues opcions.

Aquest estiu tinc com a repte pujar aquesta muntanya i se que, com en tota novel.la de formació, el meu viatge imaginari als Alps serà tota una experiència.

"Dos jornadas de viaje alejan al hombre -y con mucha más razón al joven cuyas débiles raíces no han profundizado aún en la existencia- de su universo cotidiano, de todo lo que él consideraba sus deberes, intereses, preocupaciones y esperanzas; le alejan infinitamente más de lo que pudo imaginar en el coche que le conducía a la estación. El espacio que, girando y huyendo, se interpone entre él y su punto de procedencia, desarrolla fuerzas que se cree reservadas al tiempo. Hora tras hora, el espacio crea transformaciones interiores muy semejantes a las que provoca el tiempo, pero que, de alguna manera, superan a éstas."

Si en dos dies l'espai que et rodeja pot generar tants canvis interiors, pensar què pot passar en 930 pàgines provoca vèrtig. Aquí queda constància de l'inici d'un viatge.



pd. La Mer à Palavas, de Gustave Courbet

Vine

recolzat al meu pit i escolta...

ha nascut la necessitat de crear un espai per mi. Aquí comença alguna cosa.