L'argument del Quixot reduït a la seva mínima expressió: això és, el Quixot i Sancho vitjant. el voler veure aquestes imatges d'ells dos és la causa del projecte, però només la causa. L'essència està en els detalls de la interpretació i en el significat simbòlic de la suma de fets aparentment intrascendentals. La influència de Yasujiro Ozu és molt important en aquesta forma de treballar i entendre la bellesa del cinema. Precisament per reforçar aquests elements s'ha fugit tant d'una vulgar modernització de la història, com de l'elecció dels passatges més populars; resten només unes petites escenes molt significatives a nivell poètic, però no argumental. Les altres són inventades o en tot cas lliurement adaptades de diferents fonts ( El caballero de la carreta de Chrétien de Troyes, Tirant Lo Blanc, els estudis històrics sobre la cavalleria de Martí de Riquer...) i busquen la intimitat i la fascinació d'una realitat purament mental, l'única important en una pel.lícula del Quixot. La tensió entre aquesta realitat mental i la vida quotidiana dels dos protagonistes és el motiu recurrent de la pel.lícula, que tot ho penetra, fins al punt de substituir el mateix desenvolupament narratiu. I és aquí, i de l'original manera de traduir en imatges aquesta tensió, d'on sorgeix el misteri i la poesia de la pel.lícula, que sovint recorda la bellesa "estàtica i latent" de la pintura clàssica. Aquesta atmosfera gairebé mística és deguda també, en part, a l'originalitat interpretativa, hiperrealista, de dos actors, Lluís Carbó i Lluís Serrat. Ambós són actors no professionals, desconeguts, com no professionals eren tots els actors de Bresson, Ermanno Olmi i la majoria de Pasolini; tres directors aquests que, juntament amb Godard, Ozu i Dovzhenko representen la inspiració de tot l'imaginari cinematogràfic de què es nodreix aquest film i als que de forma explícita es rendeix sentit homenantge en diferents moments del guió.
ALBERT SERRA
Les altres fotografies del rodatge de la mà de Román G. Yñán, aquí.
