Texas, Terlingua. Desert de Mohabi. Frontera entre els Estats Units i Mèxic. Un home sol, brut i mort de sed ha perdut la lucidesa i camina sense un rumb aparent enmig del no res. Fa quatre anys que ningú sap absolutament res d'ell, com si se l'hagués tragat la terra. I és aquí, a Terlingua, on torna a aparèixer. I és aquí, on comença la increïble història de Travis, el seu fill Hunter i la preciosa i encantadora Jane.
Wim Wenders aconsegueix mostrar des del no res absolut, des d'aquesta terra que està morta i no dóna cap fruit, una història commovedora, fascinant i plena de vida. Cada una de les imatges de la pel.lícula resulten reveladores i impossibles d'oblidar. Ell explica que existeix una gran relació entre el concepte d'imatge, la seva funció com a vehicle per mostrar la realitat i intentar aturar en el temps una part d'aquesta, i l'acompanyament d'un relat que li otorgui sentit. Jo crec que això és justament el que aconsegueix Paris, Texas. De la grandesa i el simbolisme d'una imatge, neix tota aquesta història. També aconsensegueix que sigui impossible no enamorar-se de Nastassja Kinski.
1 comentari:
Oh, per favor. És una de les meves pelis preferides. Sens dubte. He plorat com mai i cada cop que la veig penso en com de boniques, fràgils i delicades són les relacions humanes. Saps que Travis van agafar el nom del grup pl protagonista, que també es diu així? Hi ha una cançó que si no recorod malament ho cantaven a "New Amsterdam": Paris, Texas, the end of the world...
Jo em vaig enamorar de la Kinski, del Travis, del nen, de la situació, del paisatge, dels silencis que ho diuen tot. M'agrada molt especialment el moment en que el Hunter li diu al pare Dad, if a guy put a baby down,traveled at the speed of light for an hour.If he travelled at the speed of light,he would...he would come back in an hour,he would be an hour older.But the little baby would be a very old man"
Ai, aquest post m'ha alegrat el migdia.
Publica un comentari a l'entrada