dilluns, de juliol 06, 2009

Faraday


L'any que ve més! sí. Deixant de banda que pràcticament m'he quedat sense peus i esquena, llevar-me diumenge al matí i recordar: el haver vist sortir el sol al costat del mar per primera vegada aquest any, cridar la canción de nuestra vida, veure els fanalets de Manel amb la lluna al fons, suar sense parar mentre Neil Hannon ens hipnotitzava a tots, somriure al escoltar The Mummers, posar-me tendre amb Dorian, ballar sota la llum verda descalça, els ullets, saltar amb The Lucksmiths, criticar els graus de modernisme als que pot arribar l'ésser humà, dormir contra un mur mentre es projectaven imatges porno dels anys 20, embogir cada vegada que sonava Michael Jackson, y aquella bailarina tan menuda y blanca amb The New Raemon, sorprendre'm amb una versió de Shugo Tokumaru, pensar que l'ukelele està de moda, i està rodejada de gent maca... m'ha fet pensar un any més que el Faraday sempre val moltíssim la pena.

3 comentaris:

Dua ha dit...

Aix, no vull pas recordar què et vaig dir (això demostra, per altra banda, que no sé pas què et vaig dir) però en fi, sembla que tots hem viscut històries paral·leles i igualment boniques durant aquests darrers tres dies. Jo em quedo amb el Faraday com a festival de l'any. I amb the Lucksmiths i The Divine Comedy com les meves revelacions.
Bon estiu Marta :)

marina grifell ha dit...

ai que bé! a veure si l'any que ve i vaig!
per cert, tinc un amic que també fa el curs de marat/sade! és diu pere, a veure si el clisses jeje

bon estiiiu :)

carme ha dit...

moltíssim! :)