Sempre que acabo de veure una pel.lícula de Michael Haneke torno a la vida real amb una sensació diferent. No podria definir exactament quina és, però sempre aconsegueix remoure alguna cosa dintre meu. La seva excepcional manera d'indagar en les profunditats més ocultes de la condició humana, traient a la llum tot allò desgarradorament brutal i innombrable, el converteix en un geni; amb La Cinta Blanca, la seva darrera pel.lícula, segueix sent totalment efectiu per l'espectador. Quin moment pot ser millor per entendre el que es va engendrant dintre de cada un de nosaltres, que el que fa referència a l'infància?
Amb una veu que narra els extranys fets que van passar en un poble qualsevol de l'Alemània de principis de segle, sentim com la por, la ràbia i la represió que es respira durant els 145 min de cinta, va calant, tan sutil com una pluja fina que ets incapaç de notar fins que no acabes del tot moll, dintre de tots els personatges. L'estricte compliment de les normes i les imposicions, sota la dura mirada de Déu o els teus superior, ofega i va generant un clima que asfixia i oprimeix fins que explota per mitjà de la més brutal de les violències. A mi, personalment, em recorda molt al magistral conte de Dino Buzzati, ¡Pobre niño!, on també ens situem en la ràbia, la por, i la incertesa de la infància per entendre els motius de la II Guerra Mundial. I és que no es pot oblidar que estem davant d'una pel.lícula històrica en certa manera; la menció de l'assassinat de l'arxiduc a Sarajevo al final de la pel.lícula és el que condueix a una reflexió més profunda sobre tot el que passa.
Si passada tota aquesta incertesa, Alemània es veu ficada en l'horror de la Primera Guerra Mundial i acaba esclafada, ningunejada, apartada, endeutada i humillada, la ràbia no pot més que augmentar. Crec que l'escena en que el nen petit va baixant les escales en mig de la foscor, incapaç de dormir per culpa de la por, en busca d'alguna cosa que el pugui consolar és la més reveladora. Das Weisse Band és brutal, efectiva, reflexiva i impactant. A tot això, el blanc i negre amb que està grabada la dota d'un preciosisme impresionant; uns espigadors sota el sol, o la quietut d'un arbre solitari en mig del camp fan que entrin ganes de veure-la una i altra vegada. El càsting, lògicament, també és impecable.
Amb una veu que narra els extranys fets que van passar en un poble qualsevol de l'Alemània de principis de segle, sentim com la por, la ràbia i la represió que es respira durant els 145 min de cinta, va calant, tan sutil com una pluja fina que ets incapaç de notar fins que no acabes del tot moll, dintre de tots els personatges. L'estricte compliment de les normes i les imposicions, sota la dura mirada de Déu o els teus superior, ofega i va generant un clima que asfixia i oprimeix fins que explota per mitjà de la més brutal de les violències. A mi, personalment, em recorda molt al magistral conte de Dino Buzzati, ¡Pobre niño!, on també ens situem en la ràbia, la por, i la incertesa de la infància per entendre els motius de la II Guerra Mundial. I és que no es pot oblidar que estem davant d'una pel.lícula històrica en certa manera; la menció de l'assassinat de l'arxiduc a Sarajevo al final de la pel.lícula és el que condueix a una reflexió més profunda sobre tot el que passa.
Si passada tota aquesta incertesa, Alemània es veu ficada en l'horror de la Primera Guerra Mundial i acaba esclafada, ningunejada, apartada, endeutada i humillada, la ràbia no pot més que augmentar. Crec que l'escena en que el nen petit va baixant les escales en mig de la foscor, incapaç de dormir per culpa de la por, en busca d'alguna cosa que el pugui consolar és la més reveladora. Das Weisse Band és brutal, efectiva, reflexiva i impactant. A tot això, el blanc i negre amb que està grabada la dota d'un preciosisme impresionant; uns espigadors sota el sol, o la quietut d'un arbre solitari en mig del camp fan que entrin ganes de veure-la una i altra vegada. El càsting, lògicament, també és impecable.
4 comentaris:
bravo!
Crec que Haneke és el meu director preferit. O dels meus directors preferits. M'encanta veure la progressió de les seves pel·lícules, o si més no l'anàlisi de temàtiques molt similars amb dferents punts de vista. Per exemple, tot i ser contextos diferents, jo veig una similitut força clau en Caché i La Cinta Blanca. Sigui com sigui sempre és un plaer que directors com aquests puguin anar fent pel·lícules. El que és vergonyós és que només es projectin a quatre sales de Barcelona.
"La estupidez, el error, el pecado, la mezquindad,
Ocupan nuestros espíritus y minan nuestros cuerpos,
Y nosotros alimentamos nuestros remordimientos,
Como los mendigos nutren a su piojera.
..."
Baudelaire
"145 min de cinta"(blanca!!! eee???).. "rosario adormida.."
ets una abusona
jajaja..
(del reste ja en vam parlar ahir prou bé)
Publica un comentari a l'entrada