Ha passat un any. Recordo perfectament el dia que feia; el soroll de l'aigua, el vent a la platja, l'home passejant els seus dos gossos, el tacte de la roba, l'olor que feies, i sobretot els teus ulls. Mai he tornat a sentir que m'ofegava tant. El que més m'agrada és pensar que el record d'aquell tren que vaig agafar quan començava a fer-se fosc, del que vaig haver de saltar pràcticament en marxa, aquesta vegada no em posa trista. No em posa trista perquè aquesta vegada, en el tren, estaves tu al meu costat.
1 comentari:
sniff sniff..
quina maravella de fotu, preciosa.
TOT, es (L)
Publica un comentari a l'entrada