I de tant en tant em venen al cap els carrers de París, i les nits en pensions que es converteixen en un palacio donde nunca falta espacio para más de un corazón. I em crec totes les frases, pel.lícules, llibres i cançons que descriuen una màgia oculta entre cada una de les parelles que es fan petons entre un Pont i un altre, i acaben plorant perquè no volen marxar mai.
I m'agradaria tornar a passar-me tres hores seguides bebent pintes en aquell bar del Quartier Latin, o agafar-te de la mà quan ja és fosc i a tothom deixa d'interessar-li el que fan els altres. I caminar quan la enorme torre està il.luminada sentint la teva veu, i sobretot el teu riure, per acabar amb el toco tu boca, con un dedo toco el borde de tu boca en una petita habitació. I enyoro la sensació d'estar volant només per arribar a un aeroport on sé que hi seràs tu, i ens haurem de reconèixer en els ulls de l'altra per vegada que fa mil. Respirar profundament després de les infinites escales del Sacre-Coeur, o quedar-me sense respiració quan t'acostes. Visitar Oscar Wilde, Edith Piaf, Apollinaire, Jim Morrison o Marcel Proust en un escenari ple de tombes i de colors vermells. Tancar els ulls amb el sol de mitja tarda sobre la cara, els peus a tocar del Sena i dibuixar el camí de formigues que fan les pigues del teu cos.
I és que, inevitablement, llegir Rayuela sempre fa que tot es mogui cap a París i els seus carrers laberíntics plens de casualitats, on les paraules perden sentit o es magnifiquen. I quan ho escriu Cortázar tot sembla tan fàcil.
Como si se pudiese elegir en el amor, como si no fuera un rayo que te parte los huesos y te deja estaqueado en la mitad del patio. Vos dirás que la eligen porque-la-aman, yo creo que es al verse. A Beatriz no se la elige, a Julieta no se la elige. Vos no elegís la lluvia que te va a calar hasta los huesos cuando salís de un concierto.
3 comentaris:
és una passada llegir les teves paraules d'enamorada.
ets un pasteloide magnific :)
He entrat tant, TANT, en el text d'avui. Feia dies, mesos, que havia abandonat aquest blog, i avui per "casualitat" hi he tornat a caure, i penso que no podia haberhi una entrada millor.
"o agafar-te de la mà quan ja és fosc i a tothom deixa d'interessar-li el que fan els altres. I caminar quan la enorme torre està il.luminada sentint la teva veu" M'ha conmogut especialment, co si sapigeus de que parles, com si estigues a Paris, en un vespre d'estiu.
Fa uns dies vaig pensar en tu (i per aixo ara estic aqui, escribint) ja
que vaig descobrir que uns components de Manel viuen al pis de sota de casa meva. Despres d'assabentarmen vaig decidir limitar les escoltes del disc a la meva habitacio, mes que res per una questio de vergonya, o almenys de timidesa.
I diente aixo completo un bucle, ja que va ser "gracies" al teu fotoog que vaig descobrir el Captatio benevolentiae, o la tonteria que avegades ens demostra que ens ens sortim i despres del descobriment del tema tot un disc detallista i magic (encara que una mica simple).
Espero que algun dia estiguis per Sant Salvador, tot i que fins l'Agost em temo que no.
Res mes.
Publica un comentari a l'entrada