Anar al Palau de la Música sempre és una experiència. Entres, mires el sostre amb la boca oberta, intentes entendre què són o què intenten ser totes les figures que hi ha a les columnes, penses com s'aguanta el primer pis en l'aire i pateixes per si caus... però sobretot sents que estàs en un lloc especial. I sents que la nit serà molt especial perquè sentiràs i veuràs a un dels individus que t'ha marcat més des de que tenies 14 anys.
I tot comença. Amb un surrealista Barcelona de Queen l'escenari es posa de color vermell i apareix un home amb més cabell que cara a oferir-nos unes espantables i terrorífiques distorsions de guitarra. Després resulta que és Suso Saiz, i que és la pera. Passat aquest difícil moment per les orelles, entren els membres de la banda un a un, fins que apareix l'Iván; i el Palau es torna boig. Més instrumental que mai, al principi costa sentir-li la veu per sobre de les guitarres i la bateria, però mica en mica la cosa va millorant. Moltes cançons de l'últim cd (que en té moltes que mai voldries que toqués) per començar, i un espectacular Mrs P és el que fa que es comenci a marcar la diferència (en la meva humil opinió). La gent ja està incomoda a les cadires, i voldria aixecar-se, posar-se a saltar i cridar aixecant els braços. Aquestes coses es noten.
I de cop, quan ja estàs amb l'eufòria al cos, creus que està sent un concert increïble, i estàs contenta i al mateix temps molt molesta perquè, no és que no hagis portat la càmara, sinó que aquesta ha decidit quedar-se sense bateria en el pitjor dels moments (que és molt pitjor que no haver-la portat), la banda desapareix un moment per fer que es quedin a l'escenari l'Iván i el seu germà Amaro. Ens explica que ells tenen un grupo de cabecera, un disco de cabecera actualmente, que tiene unas letras de la ostia, i que com que són tan xulos, no en faràn una versió, sinó que els han portat a tocar amb ells. I apareix Love of Lesbian al escenari, com si res. Fan un acústic entre els dos de Cuestiones de familia i de Club de Fans de John Boy, mentre competeixen per veure quin dels dos pot tenir una pose més curiosa al cantar. No cal que exterioritzi la meva emoció, ni tampoc la meva ràbia al no disposar de càmara. Es fan una abraçada i marxen. Pim pam. Aquí teneis una banda de la ostia, ens diu.
I torna la banda i cal tornar a pensar només en ells. Segueixen amb molt Mentiroso, Mentiroso, però també toquen Días azules, Canciones para el tiempo y la distancia, Ciudadano A, Me toca tirar, Extrema pobreza (de les millors). I torna a passar el mateixa d'abans. La banda marxa, i només torna, aquesta vegada, l'Iván al piano. En toca una de la que no recordo el nom, i després fa entrar a l'Amaro i fan una versió genial de Una décima de segundo d'Antonio Vega. És llavors quan arriba aquell moment que en el fons, encara que notes que a ells els hi fa ràbia, estaves esperant, i toquen una de Los Piratas. Confía en mi.. nunca has soñado poder gritar.. i creus, realment, que el equilibrio es imposible i que això t'està emocionant de veritat. Després toquen Turnedo, i la gent canta un karaoke.
En un moment d'objectivitat penses en com pot ser que un noi tan petit, amb el seu accent tan gallec i les seves contractures d'ombro (a lo Thom Yorke) mentre aixeca un dit aprop de la cara, fa petits passets amb els peus, i es posa les mans a la cintura movent la cadera, pot agradar tantíssim i pot tenir un públic tan fidel. Però parla, va tocant, et cau bé i t'emociona i no hi penses més, perquè és una tonteria pensar-ho. Al final acaba amb S.P.N.B. i confirmes el que venies pensat des de que vas comprar les entrades; la nit del 15 serà molt especial. I tot agafa una altra dimensió al saber que just fa dos anys que ho comparteixes tot amb la teva persona preferida, i que, encara que no ho puguis demostrar, el Ferreiro ha vingut a cantar per nosaltres.
I de cop, quan ja estàs amb l'eufòria al cos, creus que està sent un concert increïble, i estàs contenta i al mateix temps molt molesta perquè, no és que no hagis portat la càmara, sinó que aquesta ha decidit quedar-se sense bateria en el pitjor dels moments (que és molt pitjor que no haver-la portat), la banda desapareix un moment per fer que es quedin a l'escenari l'Iván i el seu germà Amaro. Ens explica que ells tenen un grupo de cabecera, un disco de cabecera actualmente, que tiene unas letras de la ostia, i que com que són tan xulos, no en faràn una versió, sinó que els han portat a tocar amb ells. I apareix Love of Lesbian al escenari, com si res. Fan un acústic entre els dos de Cuestiones de familia i de Club de Fans de John Boy, mentre competeixen per veure quin dels dos pot tenir una pose més curiosa al cantar. No cal que exterioritzi la meva emoció, ni tampoc la meva ràbia al no disposar de càmara. Es fan una abraçada i marxen. Pim pam. Aquí teneis una banda de la ostia, ens diu.
I torna la banda i cal tornar a pensar només en ells. Segueixen amb molt Mentiroso, Mentiroso, però també toquen Días azules, Canciones para el tiempo y la distancia, Ciudadano A, Me toca tirar, Extrema pobreza (de les millors). I torna a passar el mateixa d'abans. La banda marxa, i només torna, aquesta vegada, l'Iván al piano. En toca una de la que no recordo el nom, i després fa entrar a l'Amaro i fan una versió genial de Una décima de segundo d'Antonio Vega. És llavors quan arriba aquell moment que en el fons, encara que notes que a ells els hi fa ràbia, estaves esperant, i toquen una de Los Piratas. Confía en mi.. nunca has soñado poder gritar.. i creus, realment, que el equilibrio es imposible i que això t'està emocionant de veritat. Després toquen Turnedo, i la gent canta un karaoke.
En un moment d'objectivitat penses en com pot ser que un noi tan petit, amb el seu accent tan gallec i les seves contractures d'ombro (a lo Thom Yorke) mentre aixeca un dit aprop de la cara, fa petits passets amb els peus, i es posa les mans a la cintura movent la cadera, pot agradar tantíssim i pot tenir un públic tan fidel. Però parla, va tocant, et cau bé i t'emociona i no hi penses més, perquè és una tonteria pensar-ho. Al final acaba amb S.P.N.B. i confirmes el que venies pensat des de que vas comprar les entrades; la nit del 15 serà molt especial. I tot agafa una altra dimensió al saber que just fa dos anys que ho comparteixes tot amb la teva persona preferida, i que, encara que no ho puguis demostrar, el Ferreiro ha vingut a cantar per nosaltres.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada