De cronopios y de famas

Un cronopio va a abrir la puerta de calle, y al meter la mano en el bolsillo para sacar la llave lo que saca es una caja de fósforos, entonces este cronopio se aflige mucho y empieza a pensar que si en vez de la llave encuentra los fósforos, sería horrible que el mundo se hubiera desplazado de golpe, y a lo mejor si los fósforos estan donde la llave, puede suceder que encuentre la billetera llena de fósforos, y la azucarera llena de dinero, y el piano lleno de azúcar, y la guía del teléfono llena de música, y el ropero lleno de abonados, y la cama llena de trajes, y los floreros llenos de sábanas, y los tranvías llenos de rosas, y los campos llenos de tranvías. Así es que este cronopio se aflige horriblemente y corre a mirarse al espejo, pero como el espejo esta algo ladeado lo que ve es el paraguero del zaguán, y sus presunciones se confirman y estalla en sollozos, cae de rodillas y junta sus manecitas no sabe para que. Los famas vecinos acuden a consolarlo, y tambien las esperanzas, pero pasan horas antes de que el cronopio salga de su desesperación y acepte una taza de té, que mira y examina mucho antes de beber, no vaya a pasar que en vez de una taza de té sea un hormiguero o un libro de Samuel Smiles.

Historias de Cronopios y de famas, Julio Cortázar

Queremos tanto a Julio

Y si hubieras llegado a leer en los diarios -esa afición que ya tenías en el grado de adicción- la noticia de la norteamericana que pidió por los servicios eróticos de Internet a un hombre que la torturara, en el amor, hasta la muerte, me habrías mirado con complicidad y me habrías dicho: "Esa historia escribila vos", porque las historias tienen dueño, tienen destinatarios, las historias y la realidad se mezclan, vos decías: "Nadie puede saber dónde acaba la realidad y empieza la fantasía", límite, frontera que te gustaba tanto cruzar en tus relatos, "pero en la vida hay que tener cuidado -decías-, porque si no, se puede acabar como el Tito Monterroso". "¿Cómo acabó el Tito Monterroso?", podía preguntarle un lector, un admirador ingenuo. Entonces, con mucha seriedad, Julio contestaba: "El Tito terminó escribiendo: 'Cuando despertó, el dinosaurio todavía estaba allí', cuento que nadie entiende. Y el primero que no lo entiende soy yo". Y el lector o el admirador ingenuo se quedaba sin saber si Julio le estaba tomando el pelo a Tito, o a él o al dinosaurio. Sin contar con que los dinosaurios eran los animales favoritos de Cortázar -¿tengo que decir que también los míos? Coincidencia que nos valió sonoras carcajadas y numerosos envíos, desde distintas partes del mundo, de libros, maquetas, inflables e información sobre dinosaurios-, mucho antes de que Spielberg los descubriera.

Cristina Peri Rossi

Dumbo

lo que nunca vi ni espero ver es a un elefante volar

Anamnèsia

Rwanda. 1994

Innocent Rwililiza, 38 anys, mestre

Centre de Nyamata

He llegit que després de cada genocidi els historiadors expliquen que serà l’últim. Perquè mai més ningú no podrà acceptar semblant infàmia. Em sembla uns sortida sorprenent. Els responsables del genocidi de Ruanda no són pagesos pobres i ignorants, ni tampoc els interhamwe feroços i alcohòlics; són persones instruïdes. Són professors, polítics, periodistes que es van expatriar per estudiar la Revolució francesa i les ciències humanes. Són els que han viatjat, han estat invitats a col·loquis i han invitat als blancs a dinar a les seves torres. Són els que tenen llibreries plenes fins al sostre. Aquests gairebé no van matar amb les pròpies mans, però van enviar els altres a fer la feina als turons.

[...] Realment el genocidi no és pas una història de misèria o de falta d’instrucció, i us ho explico. Sóc mestre; per tant, crec que la instrucció és necessària per fer-nos entendre el món. Ara bé, no fa tornar a l’home millor, sinó que el fa més eficaç. Qui vulgui infondre el mal, tindrà més avantatges si coneix les dèries de la humanitat, si n’aprèn la moral, si estudia la sociologia. L’home instruït, si té mal cor, si traspua odi, serà més malvat. L’any 1959, els hutus havien matat, caçat, robat sense defallir als tutsis, però ni una sola vegada havien pensat a exterminar-los. Van ser els intel·lectuals els que els van emancipar, per dir-ho d’alguna manera, inculcant-los la idea de genocidi i alliberant-los dels dubtes. No nego les injustícies envers els hutus sota el regnat dels reis tutsis, els excessos de riquesa o d’autoritat. Però això és tan antic que la universitat nacional de Butare no ha donat mai un diploma a un historiador ruandès capaç d’escriure un llibre que expliqui realment aquests fets de la reialesa. [...] Són per tant els intel·lectuals hutus, sense cap motiu de queixa, els que van planificar les supressió dels tutsis.

D’altra banda, els francesos sabien que es preparava el genocidi, ja que aconsellaven el nostre exèrcit. Diguem que no s’ho creien; això no obstant, molts blancs coneixien els programa i el caràcter d’Habyarimana, com també coneixien el de Hitler. Un dia, a Nyamata, van venir carros blindats dels blancs per endur-se’n els homes blancs […] I, unes quantes setmanes després, els blancs van enviar fotògrafs professionals per ensenyar al món com es massacraven. Per tant, cal que entengueu que els supervivents tenim una sensació d’abandó que no ens deixarà mai més. [...] La guerra és un assumpte d’intel·ligència i d’estupidesa. El genocidi és un assumpte de degeneració de la intel·ligència. Una observació que em supera sempre, quan parlo d’aquella època, és la salvatgeria de les matances. Si calia matar, només calia matar, però per què tallaven els braços i les cames? [...] Per mi, ho repeteixo, ferien i mutilaven per suprimir la humanitat dels tutsis i poder-los matar així amb més facilitat.

Observo també que hi ha un abisme entre els que van viure el genocidi i els altres. Un ruandès que no ha viscut el genocidi pensa que tot el que diu un supervivent és veritat; però que tanmateix exagera una mica. Creu tot el que diu el supervivent i, al cap d’un moment, comença a oblidar. Aprova la tesi del genocidi, però dubta dels infortunis. Qui no ha viscut el genocidi, vol que la vida continuï com abans, vol anar cap al futur sense fer gaires parades.

El supervivent no pot evitar pensar en el genocidi permanentment. Per qui no l’ha viscut, hi ha un abans, un durant i un després del genocidi, i la vida continua d’una altra manera. Per nosaltres, hi ha un abans, un durant i un després, però són tres vides diferents que es van separar per sempre més. [...] El supervivent té la tendència a creure que realment no és viu, és a dir que no és el que era abans, i d’alguna manera, viu una mica d’això.

Hatzfeld, Jean. La vida nua: retrat dels aiguamolls ruandesos