Unes il.lustracions molt boniques les d'aquest Olivier Tallec. Què difícil escollir-ne només una! M'ha fet pensar en els dibuixos que hi havia en els Le Petit Nicolas de Sempé i Goscinny.
Realment, el personatge que va crear Patricia Highsmith en el seu Talented Mr. Ripley és la perfecta encarnació del monstre. La seva falta d'escrúpuls, la seva necessitat d'enganyar als altres per ser necessitat, i la seva profunda i oculta maldat han fet que en les dues adaptacions cinematogràfiques que se n'han fet, Mr. Ripley esgarrifi per la seva absoluta falta de moral. Tant en la cinta de René Clément l'any 1960, com en la d'Anthony Minghella al 1999, Ripley queda perfectament encarnat; en la primera versió, en mans d'un atractiu, prepotent i enèrgic Alain Delon i en la segona, d'un tímid, culte i inocent Matt Damon. En els dos casos, la seva bellesa externa acaba amagant una perversió i una foscor interior desmesurada. Això sí; la Itàlia de postal que apareix en les dues versions fa que entrin ganes d'anar-hi demà mateix.
Alumne de Klimt, com es veu en totes les seves pintures, Egon Schiele formava part de l'anomenat expressionisme austríac. El seu estil exageradament dramàtic i destructiu, m'enganxa moltíssim. Quina llàstima que un cap així mori amb només 28 anys. Ja només em queda un examen, el d'Art contemporani; era d'esperar.
L'altre dia, al desplegar l'exèrcit de barrufets i altres sobre la taula, vaig pensar en aquesta cançó, i en com m'agradava que el meu pare la posés al cotxe i la cantés. A dia d'avui, encara no he aconseguit memoritzar tots els personatges que van entrant a la casa. Suposu que això és igual, i que sempre hi haurà lloc per tots.
Al Mar, el temps passa d'una altra manera. Les hores, els minuts i els segons s'allarguen i, casi 72 hores donen molt de sí. Sobretot, m'ajuden a veure que per moltes coses que ens passin, per moltes discussions i enfados que tinguem, sempre ens en sortim. Cantar a la vora del foc, veure hores i hores de sèrie, dormir, compartir la tos, disfrutar menjant... són (les) coses (bones) que explicades no tenen importància, però que per mi ho són tot. Ja tenim nova banda sonora, i se que estimes en el fons les meves imperfeccions.
Feia dies que no escoltava Leonard Cohen. Suposu que n'he tingut ganes al tornar a pensar (encara que te'n burlis) en que We are ugly but we have the music.
Albert i Laura són dos germans de Badalona que es dediquen a fer versions via youtube. Si per fer un bon video només necessites ficar-te davant d'una càmara a cantar amb una guitarra, la cosa pinta bé. Aquesta RE: Stacks de Bon Iver en concret em sembla espectacular. A destacar el seu Postcards From Catalunya de Get Cape. Wear Cape. Fly. i el Falling Slowly de Glen Hansard. Aprofito des d'aquí per felicitar a l'Albert, que avui suma un any més al seu calendari personal.
Unes il.lustracions molt boniques les d'aquest Olivier Tallec. Què difícil escollir-ne només una! M'ha fet pensar en els dibuixos que hi havia en els Le Petit Nicolas de Sempé i Goscinny.
