Any nou

Finalitzades les innumerables reunions familiars amb l'objectiu de descordar-se el primer botó del pantaló, queda per davant un nou any nou. I començar una cosa, sempre suposa acabar-ne una altra. En aquest cas, acabar un 2008 que és impossible de resumir, però que sí que ha tingut unes constants. He tornat a tenir ganes i interès per tot el que té a veure amb estudiar Humanitats; he descobert a Manel i a Mishima, entre molts d'altres, però sobretot a Mishima; he viscut un estiu pleníssim de platges amb sargantanes i fars; he anat a molts concerts, i recordo amb especial il.lusió els de Mishima, els de Manel, el de Radiohead, els de Vetusta Morla i el d'Iván Ferreiro; he fet moltes fotografies amb la càmara d'ull de peix; he escoltat Bon Iver; he tingut motius per estimar Lisboa; he vist molts capítols de Lost i he begut moltes cerveses amb gent que estimo. La família. En definitiva, nou objectes per començar el 2009 (i ha estat casualitat).

1. El Prometeu encadenat, Èsquil. Mai un treball m'havia motivat tant. I qui va haver d'aguantar-me parlant de Blade Runner, de L'home de la Sorra, i del Prometheus de Goethe ho sap.

2. Las personas del verbo, Jaime Gil de Biedma. No és només aquest recull de poemes, és el que ha suposat aquesta assignatura sencera.

3. Una foto de la platja de Portinax, Eivissa. No cal dir gaire cosa més.

4. Una foto de la carretera de Formentera. Una carretera amaga un vehícle; o 720km; o la meva preciosa moto.

5. Una entrada del concert de Manel al Heliogàbal. Perquè Manel ha estat un gran descobriment per mi i per molts, i el concert del divendres va ser impresionant.

6. Trucar a casa, pagar la multa, recollir les fotos, Mishima. Cada lletra de cada una de les cançons de cada un dels dos cd's en català de Mishima, em fan pensar en molts moments. Bàsicament em fan pensar en tu. Set tota la vida.

7. Uns negatius qualsevols. Ull de peix, sí.

8. Una piruleta en forma de cor. Sempre és cursi, i sempre és simbòlica. Em fa pensar en vosaltres, i per vosaltres entenc amistat.

9. Tu...

Mishima cancel.lat

Tu no saps com em fas sentir... cancel.lant concerts. En tenia tantes ganes que li dedico una entrada sencera. En aquest nadal de virus, ells també han emmalaltit. Que es millorin i donin noves i fresques dates.

Un camell d'Orient

Som a nit de reis com vostè ja sabrà, un nen i una nena ens estan esperant. Portem uns paquets de molt lluny, però el rei ha caigut en un somni profund i estic tan perdut... Grimpa el camell grimpa, grimpa pel fanal, descansa al balcó del pis principal. Es troba amb pa i aigua que li han preparat, però el rei dorm en el carreró i el camell no vol malgastar la ocasió de tastar unes neules i un turró.



Està clar que les neules, les galetes, els platets amb llet i els trossets de turró col.locats just al costat de les sabates, sempre han anat dirigits als camells. Per fi és ell qui agafa tot el protagonisme, i queda clar qui fa la feina més dura. Quines ganes de la millor nit de l'any.

Grans petits

Unes il.lustracions molt boniques les d'aquest Olivier Tallec. Què difícil escollir-ne només una! M'ha fet pensar en els dibuixos que hi havia en els Le Petit Nicolas de Sempé i Goscinny.

Talented Mr. Ripley

Realment, el personatge que va crear Patricia Highsmith en el seu Talented Mr. Ripley és la perfecta encarnació del monstre. La seva falta d'escrúpuls, la seva necessitat d'enganyar als altres per ser necessitat, i la seva profunda i oculta maldat han fet que en les dues adaptacions cinematogràfiques que se n'han fet, Mr. Ripley esgarrifi per la seva absoluta falta de moral. Tant en la cinta de René Clément l'any 1960, com en la d'Anthony Minghella al 1999, Ripley queda perfectament encarnat; en la primera versió, en mans d'un atractiu, prepotent i enèrgic Alain Delon i en la segona, d'un tímid, culte i inocent Matt Damon. En els dos casos, la seva bellesa externa acaba amagant una perversió i una foscor interior desmesurada. Això sí; la Itàlia de postal que apareix en les dues versions fa que entrin ganes d'anar-hi demà mateix.

Egon Schiele

Alumne de Klimt, com es veu en totes les seves pintures, Egon Schiele formava part de l'anomenat expressionisme austríac. El seu estil exageradament dramàtic i destructiu, m'enganxa moltíssim. Quina llàstima que un cap així mori amb només 28 anys. Ja només em queda un examen, el d'Art contemporani; era d'esperar.

http://www.artelista.com/1008-egon-schiele.html

Qualsevol nit pot sortir el sol

L'altre dia, al desplegar l'exèrcit de barrufets i altres sobre la taula, vaig pensar en aquesta cançó, i en com m'agradava que el meu pare la posés al cotxe i la cantés. A dia d'avui, encara no he aconseguit memoritzar tots els personatges que van entrant a la casa. Suposu que això és igual, i que sempre hi haurà lloc per tots.

Ens en sortim

Al Mar, el temps passa d'una altra manera. Les hores, els minuts i els segons s'allarguen i, casi 72 hores donen molt de sí. Sobretot, m'ajuden a veure que per moltes coses que ens passin, per moltes discussions i enfados que tinguem, sempre ens en sortim. Cantar a la vora del foc, veure hores i hores de sèrie, dormir, compartir la tos, disfrutar menjant... són (les) coses (bones) que explicades no tenen importància, però que per mi ho són tot. Ja tenim nova banda sonora, i se que estimes en el fons les meves imperfeccions.

Chelsea Hotel #2

Feia dies que no escoltava Leonard Cohen. Suposu que n'he tingut ganes al tornar a pensar (encara que te'n burlis) en que We are ugly but we have the music.

Albert i Laura

Albert i Laura són dos germans de Badalona que es dediquen a fer versions via youtube. Si per fer un bon video només necessites ficar-te davant d'una càmara a cantar amb una guitarra, la cosa pinta bé. Aquesta RE: Stacks de Bon Iver en concret em sembla espectacular. A destacar el seu Postcards From Catalunya de Get Cape. Wear Cape. Fly. i el Falling Slowly de Glen Hansard. Aprofito des d'aquí per felicitar a l'Albert, que avui suma un any més al seu calendari personal.