The Wave Pictures

Absolutament embogida de l'emoció gràcies a Instant Coffee Baby. No sobra ni mig segon de cap cançó. El video de la Blogotheque és de January And December. I l'altre, de I love you like a Madman.

Diferència de baixes

Una manera molt gràfica de veure com estan quedant les coses. Mostra de les baixes d'un bàndol i de l'altre. Via corazóndelatex.

Mishima@heliogàbal

Mishima mai decepcionen. La nit de dissabte ens vam sentir les més fans de tota la sala. Amb una especial rebuda de David Carabén i companyia amb les mans plenes de gots de plàstic amb vi i cares somrients, començava la nit. Es nota que disfruten tocant i que s'ho prenen tot molt en serio, encara que no parin de riure. El seu directe és sempre perfecte. A destacar L'estrany, Qui n'ha begut, Beautiful drunk, la nova Deixa'm creure, el robatori dels setlist (molt fans), la improvitzada intervenció de l'Helena, component de Facto Delafé y las flores azules i actual dona de l'Oscar D'aniello (el bateria), La Tarda esclata, o la sempre brutal Sant Pere. Molt bé nois.

In search of a midnight kiss

O la asfixiant necessitat de deixar de sentir-se sol. Tothom sap que la nit més trista de l'any és la de cap d'any. També és veritat que són les nits de cap d'any les que més et poden sorprendre. És a dir, una nit en aparença depriment, pot convertint-se en la nit més màgica i feliç que un pot recordar. Creuar un límit sempre suposa sentir l'obligació de plantejar-se les coses; veure d'on vens, i on vas. Però sobretot, de la mà de qui ho fas.

És d'aquí d'on crec que neix aquesta brutal pel.lícula. Feia temps que 96 minuts no em commovien tant. La sensació que se't queda dintre del cos un cop acabada la última escena (on sentim de fons una cançó que parla d'un canvi que ha de venir), és la mateixa que t'envaeix i et paralitza quan et trobes davant la imatge d'una sabata sola (sola...) que ha estat abandonada, o perduda, enmig del carrer. No la considero recomanable per gent amb tendència a sentir-se sol, i al mateix temps la trobo molt recomanable per gent que tendeix a sentir-se sol. La realitat i honestedat amb que es tracta la pel.lícula fa que sigui brillant. Aquest humor tan quotidià, que es barreja amb la terrible nostàlgia i tristesa que s'amaga darrera la festivitat de cap d'any, funciona. Una festivitat que, com tota la grabació, no té color. El blanc i negre aconsegueix que l'efecte en l'espectador sigui molt més contundent.

I és precisament aquesta realitat la que trobo que fa de In search of a midnight kiss alguna cosa molt especial. La banda sonora, tot s'ha de dir, hi fa moltíssim. Sona Okkervil River, sona Shearwater, Paleo, i altres que ara no recordo (ho he buscat via google). Però també podria sonar Mishima. M'ha passat que, al anar veient tot el que passava, em venien al cap fragments dels poemes de Jaime Gil de Biedma, trossos de cançons de Mishima, Antes del Amanecer o Manhattan.

Potser em veig massa submergida en el meu estat d'ànim post-visionat i busco un trascendentalisme que està fora de mida. Potser la veig demà i no em sembla tan trista, sinó que em sembla esperançadora i amb molt de color. O Potser és que simplement he d'anar a dormir.


My Good Deed - Shearwater

i ara venen les misèries de l'amor, el moment que no surt mai a les cançons... i et salta a la memòria el record que no has cridat... un altra setmana amb el cor encongit...i de sobte es fa el silenci, i amaïna la tempesta. I no se que és pitjor, si la caiguda o el vertígen... com es diu al Trucar a casa. Recollir les fotos. Pagar la multa.


NO VOLVERÉ A SER JOVEN

Que la vida iba en serio
uno lo empieza a comprender más tarde
-como todos los jóvenes, yo vine
a llevarme la vida por delante.

Dejar huella quería
y marcharme entre aplausos
-envejecer, morir, eran tan sólo
las dimensiones del teatro.

Pero ha pasado el tiempo
y la verdad desagradable asoma:
envejecer, morir,
es el único argumento de la obra.

"Poemas póstumos" 1968

Jaime Gil de Biedma

Resumint, com diu a Pandémica y Celesta

Para saber de amor, para aprenderle,
haber estado solo es necesario.

Sputnik, 20 anys

Un dia d'aquestes vacances de Nadal vaig enganxar l'Sputnik que van fer en motiu del 20è aniversari del programa. Aquest, consistia en una panoràmica de la música de les últimes dècades de la mà de diferents grups catalans. Grups com Manel, Astrud, Refree, Love of Lesbian o Egon Soda feien versions de cançons que els han influenciat d'una manera o altra pujats en una furgoneta. Quina extraordinària sorpresa trobar-me via Indiespot tot el documental per descarregar! Evidentment, per youtube també es poden trobar les versions.

No t'enyoro de Els Pets versionada per Manel



El Ritmo del Garaje de Loquillo versionada per Refree

Lisbeth Salander

Sento la necessitat de deixar constància del meu profund enamorament cap a aquest personatge. El meu Nadal ha estat marcat, sense cap mena de dubte, per dos grans descobriments:

1. Les infusions d'abans d'anar a dormir

2. Lisbeth Salander

Anem a pel segon. La veritat és que d'entrada em va costar tenir ganes de llegir-me Los hombres que no amaban a las mujeres, el primer dels tres llibres que va escriure el difunt periodista suec Stieg Larsson. Em va costar perquè pensava que no deixaria de ser un altre fenòmen al estil El Còdigo da Vinci; és a dir, una muntanya de pàgines que enganxen però que no són res més que això. Però Stieg Larsson és molt més que això. Entrar en el món de Larsson és entrar en el món del periodista Mikael Blomkvist i la seva revista Millennium; és entrar en la denúncia d'una Suècia que està podrida per dintre; és entrar en una sèrie de trames i personatges que no deixen indiferent; però, sobretot, és conèixer a Lisbeth Salander.

En el cas de La Trilogia Millennium, el fet que sigui un absolut fenòmen de ventes a nivell mundial no és una casualitat. Les aventures de Mikael i Salander enganxen a tothom. I molt. El primer volum, Los Hombres que no amaban a las mujeres, es centra en la desaparició de Harriet Vanger, 36 anys enrrera, i en com el seu tiet Henrik Vanger, antic monstre de les finances, viu obsessionat amb la idea de resoldre què va passar. Per aconseguir-ho, demanarà l'ajuda de Mikael Blomkvist, periodista d'investigació i ànima de la revista Millennium que, al mateix temps, acaba de publicar un article on denuncia a un gran empresari suec, i la seva absoluta corrupció en contra del sistema financer de Suècia. A partir de la investigació del cas Harriet, aniràn sortint a la llum els conflictes més foscos de la família Vanger i, temes com el nazisme, la perversió sexual més terrible, el crim, les relacions personals, o la debilitat del món de les finances, t'atrapen fins a la última pàgina.

És en aquest context en el que apareix Lisbeth. No pesa mes de 40 kilos, medeix 1'50m, té el cos ple de pircings, un enorme tatuatge d'un dragó que li ocupa tota l'esquena (cosa que ha fet que es faci la nefasta traducció The Girl with the Dragon Tatoo), uns ulls molt intensos, una absoluta incapacitat de relacionar-se amb els altres, i una sobrehumana inteligència. Però Lisbeth no es guia per les normes i convencions socials acceptades; Salander té la seva pròpia moral, i està disposada a actuar com sigui si creu que la causa final és la justa. No és d'extranyar, doncs, que hagi passat tota la seva infància tancada en centres psiquiàtrics perquè considerava innecesari i absurd contestar a gent que no l'escoltava; que sigui una de les hackers més respectades i poderoses del món, o que tingui memòria fotogràfica. Els escacs, les matemàtiques més pures i complexes, o la capacitat per deduir sèries xifrades de codis, són per ella, petites distraccions o hobbies. No sap relacionar-se amb la gent però, al mateix temps, desperta en tothom que sap veure més enllà de la seva aparença de nena de 16 anys, mig anorèxica i problemàtica, un profund sentiment d'amor. Resumint, que tens ganes de ser amiga seva i abraçar-la.

És en la segona entrega de la trilogia, La chica que soñaba con una cerilla y un bidón de gasolina, on veiem que la protagonista i la clau de l'interès total dels llibres de Larsson s'amaga en Lisbeth Salander. Mikael cau bé, i el seu periodisme brutal i obsessiu agrada. La moral periodística, i els mètodes d'investigació de Millennium són claus per el desenvolupament de la narració; les trames i els temes que es tracten són interessants; la denúncia social que hi ha darrera de cada línea és perfecte; però és Salander qui enganxa i enamora. En la segona part es produeixen tres assessinats en una nit i la principal sospitosa i culpable és Salander. Mikael, i tots els que coneixen a Lisbeth, lluitaran per demostrar la seva inocència. En l'intent, es veurà destapat el comerç il.legal de noies menors que venen dels països de l'est a prostituir-se, o la veritat que s'amaga darrera l'aparença i la infància de Lisbeth.

Hi ha qui veu en Mikael i Lisbeth els nous Sherlock Holmes i Watson. Jo tampoc exageraria tant, però sí que trobo que val la pena llegir-lo, encara que sigui un èxit de ventes i això ja suposi, teòricament, que la seva qualitat és del tot dubtosa. En una entrevista que li van fer a Kurdo Baksi, íntim amic del difunt Stieg Larsson (i personatge de la tercera part del llibre, que no sortirà en català ni castellà fins al 5 de juny!) explica que: «Larsson era en un 25% un sueco tímido; en un 50%,Teresa de Calcuta, y en el restante 25%, un soñador». És a dir, que no només parlava, sinó que era dels que també actuava per intentar canviar un món que trobava lleig.

I perquè aquesta entrada tan llarga? doncs mira, porto masses dies sent molt pesada amb la gent que m'envolta sobre el tema, com per no dir de manera escrita que estimo a Salander.

entrevista al periodista suec Kurdo Baksi per rtve

Guillem Gisbert + Pere Agramunt

Música en català en un Apolo ple de tauletes i espelmes sense una calefacció aparent. La veritat és que mai havia vist que la gent estigués tan quieta, fumés tan poc i fes tan de fred en una sala de concerts a Barcelona. El cas és que ahir va estar molt bé. S'ha de dir, a favor de La Brigada, que posar un noi tan carismàtic com és el Guillem al costat de qualsevol, fa que la balança es decanti molt positivament cap a ell. Evidentment, això és el que va passar. El cantant de Manel es va fer seu tot el concert, fent que Pere Agramunt no pogués destacar gaire (encara que es notava que era ell el que dominava més, musicalment parlant).

Deixant això de banda, van estar especialment encertades: Com fulles mortes, Ens en sortim, Al Mar!, Pla Quinquennal, La Llista negra o La gent normal. A nivell personal, em va encantar la combinació ukelele/percusió de Al Mar! (i els petits cors improvitzats), Un camell d'Orient, la versió de Eef Barzelay, Ens en sortim a dues veus, la emotiva dedicatòria a tots els components de Manel infiltrada dintre d' Ai, Dolors, i el final inesperat. Si Guillem Gisbert pot fer una versió de Shakira, perquè no fer que tothom canti por tí Lili Marlene...?

Era nit freda molt freda, però s'estava millor que a casa.

Gener

Resulten ser uns dies en que em ve de gust escoltar Bon Iver. Diuen que demà potser neva. La foto és de Erin Nelson.