divendres, de gener 16, 2009

In search of a midnight kiss


O la asfixiant necessitat de deixar de sentir-se sol. Tothom sap que la nit més trista de l'any és la de cap d'any. També és veritat que són les nits de cap d'any les que més et poden sorprendre. És a dir, una nit en aparença depriment, pot convertint-se en la nit més màgica i feliç que un pot recordar. Creuar un límit sempre suposa sentir l'obligació de plantejar-se les coses; veure d'on vens, i on vas. Però sobretot, de la mà de qui ho fas.

És d'aquí d'on crec que neix aquesta brutal pel.lícula. Feia temps que 96 minuts no em commovien tant. La sensació que se't queda dintre del cos un cop acabada la última escena (on sentim de fons una cançó que parla d'un canvi que ha de venir), és la mateixa que t'envaeix i et paralitza quan et trobes davant la imatge d'una sabata sola (sola...) que ha estat abandonada, o perduda, enmig del carrer. No la considero recomanable per gent amb tendència a sentir-se sol, i al mateix temps la trobo molt recomanable per gent que tendeix a sentir-se sol. La realitat i honestedat amb que es tracta la pel.lícula fa que sigui brillant. Aquest humor tan quotidià, que es barreja amb la terrible nostàlgia i tristesa que s'amaga darrera la festivitat de cap d'any, funciona. Una festivitat que, com tota la grabació, no té color. El blanc i negre aconsegueix que l'efecte en l'espectador sigui molt més contundent.

I és precisament aquesta realitat la que trobo que fa de In search of a midnight kiss alguna cosa molt especial. La banda sonora, tot s'ha de dir, hi fa moltíssim. Sona Okkervil River, sona Shearwater, Paleo, i altres que ara no recordo (ho he buscat via google). Però també podria sonar Mishima. M'ha passat que, al anar veient tot el que passava, em venien al cap fragments dels poemes de Jaime Gil de Biedma, trossos de cançons de Mishima, Antes del Amanecer o Manhattan.

Potser em veig massa submergida en el meu estat d'ànim post-visionat i busco un trascendentalisme que està fora de mida. Potser la veig demà i no em sembla tan trista, sinó que em sembla esperançadora i amb molt de color. O Potser és que simplement he d'anar a dormir.


My Good Deed - Shearwater

i ara venen les misèries de l'amor, el moment que no surt mai a les cançons... i et salta a la memòria el record que no has cridat... un altra setmana amb el cor encongit...i de sobte es fa el silenci, i amaïna la tempesta. I no se que és pitjor, si la caiguda o el vertígen... com es diu al Trucar a casa. Recollir les fotos. Pagar la multa.


NO VOLVERÉ A SER JOVEN

Que la vida iba en serio
uno lo empieza a comprender más tarde
-como todos los jóvenes, yo vine
a llevarme la vida por delante.

Dejar huella quería
y marcharme entre aplausos
-envejecer, morir, eran tan sólo
las dimensiones del teatro.

Pero ha pasado el tiempo
y la verdad desagradable asoma:
envejecer, morir,
es el único argumento de la obra.

"Poemas póstumos" 1968

Jaime Gil de Biedma

Resumint, com diu a Pandémica y Celesta

Para saber de amor, para aprenderle,
haber estado solo es necesario.


4 comentaris:

la_sèptiMa ha dit...

una de les millor pel·lícules que he vist últimament, amb el millor dels finals possibles :)

i una curiositat:
http://www.thelostshoeproject.com/

carme ha dit...

jo també vaig quedar encantada amb aquesta pel·li! i sí que és veritat que hi podria ben bé sonar mishima...

Dua ha dit...

Ostres, doncs a mi no em va acabar de fer el pes. Em va donar la impressió que la idea del format era bona, que l'actor estava bé, però que la pel·lícula seguia massa tòpics per semblar-me del tot original. Tot i que també estic convençuda que una nit com aquella és una de les que voldries que et passessin un cop a la vida. Em va fallar força l'actriu, i el títol. Penso que el títol no fa justícia a res, i aquest cop sí que tampoc es pot culpar a la traducció, perquè ha estat literal. Penso que no costava res ser una mica més agut, tampoc és que li falti potencial a la cosa.

Però enfi. Feia temps que no entrava aquí. I veig que segueix tant bé com sempre :)

Dua ha dit...

Per cert, una cosa que sí que té molt a favor era la banda sonora...M'agrada molt Okkervil River, no sabia que hi sortien les cançons a la BSO i mentre mirava la peli em va semblar sentir-ne alguna i pensava "no pot ser que sigui Okkervil River". Suposo que al veure que també n'hi havien de Shearwater (el grup paral·lel del cantant) em vaig sorprendre encara més i no vaig saber com prendre-m'ho. Okkervil River musica una bona pel·lícula o Okkervil River ven la música a una mala pel·lícula? Per què ho fan? No ho sabia, de fet encara no ho sé.
Potser simplement hauria de deixar de donar voltes a aquestes estupideses que no aporten res conclusiu a les meves reflexions innecessàries.