Michael Jackson (1958 - 2009 )

Crec que els dies com ahir, els dies que faràn història per sempre, haurien de ser recordats d'una manera especial. I és que a mi sabut molt de greu sentir que Michael Jackson havia mort. Per una banda sap greu, però per altra crec que la seva mort reforçarà i ajudarà a positivar la imatge que hauria de quedar d'un mite a nivell artístic (que no personal) com ha estat ell. El que em deixa més perplexa és pensar que totes les noves generacions naixeran sabent que Michael Jackson, el dels Moon Walks, és mort. Justament com nosaltres vam nèixer sabent que Elvis era el Rei i estava mort.

Però només pots ser un dels Reis si deixes darrera teu un llegat ja no només a nivell musical, sinó que també has revol.lucionat el món dels videoclips, el de la dansa i la moda, i has generat una nova estètica que gira única i exclusivament al teu voltant. I jo em pregunto, qui no ha intentat alguna vegada caminar cap enrrera, s'ha posat la mà entre les cames, uns mitjons o un guant de color blanc, ha mogut els hombros com si fos un zombie, o ha descobert a Marcel Marceau després de sentir a Michael Jackson? Em venen molt de gust tots els programes i cd's recopilatoris que es faran des del dia d'avui.

Marat/Sade

L'adaptació cinematogràfica de l'obra de teatre Marat/Sade de Peter Weiss, ens situa en un manicomi on els pacients hauran de representar una peça del Marquès de Sade ambientada en l'època de Marat. La càmara es situa en el punt de vista dels espectadors, de manera que tots estem veient la obra de teatre en directe. Els malalts mentals, tancats a dintre d'una gàbia per evitar que puguin fer mal als sans, interpreten a la perfecció tots els seus personatges. El sadisme de Sade, que és un dels personatges que configura tota aquesta història, es barreja amb les idees revolucionaries de Marat creant unes proposicions i unes reflexions gens casuals. Recordo que em va sorprendre molt veure com els actors (de The Royal Shakespeare Company) interpreten al mateix temps el paper de malalt mental, i el del personatge de l'obra en la que actuen els malalts. Sembla que les idees revolucionàries de la ficció es van colant en les consciències dels propis malalts, generant un clima terriblement tens i angoixant on els més assenyats sempre acaben sent els que estàn més bojos.

I tot això a sant de què? doncs al magnífic curs d'estiu al que m'he apuntat on justament parlarem de La literatura i el mal: Sade i el seu llegat. Quina alegria he tingut al veure que parlarem d'aquesta pel.lícula i també de Funny Games! Crec que començaré l'estiu amb la ment molt molt pervertida. A tot això, La mort de Marat de David és un dels meus quadres preferits.

Hoppípolla

Sempre que arriba l'època d'exàmens em converteixo en això. Un ser apàtic que només pensa en estirar-se a la ombra, beure cervesa, i llegir (el nou llibre d'Stieg Larsson, per exemple) coses que no suposin una minuciosa reflexió i un posterior treball. Ara, despertar-me i posar-me a escoltar Sigur Rós em genera un trascendentalisme casi profètic (sense saber ben bé que estic dient). Em sento com un dels nens de Glósóli corrent desesperadament precipici amunt per acabar volant, o com un dels senyors grans que no pot evitar saltar a sobre de cada toll.


Hoppípolla - Sigur Rós

Jeff Wall

Falses instantànies amb una forta càrrega de denúncia social. M'he estat mirant tot el que ha fet Jeff Wall i és brutal. La foto en qüestió ens la van posar a la última classe d'Antropologia.

Before Sunrise

Aquesta és la meva escena preferida de les dues pel.lícules. Trobo perfecte la manera de representar la tensió, els nervis i la emoció d'estar a prop d'algú a qui voldries fer un petó per primera vegada. No pots apartar la mirada, però al mateix temps sents que encara no tens llicència per mirar. M'encanta (deixant de banda la ràbia que em fa Ethan Hawke).