dimarts, de juny 16, 2009

Hoppípolla


Sempre que arriba l'època d'exàmens em converteixo en això. Un ser apàtic que només pensa en estirar-se a la ombra, beure cervesa, i llegir (el nou llibre d'Stieg Larsson, per exemple) coses que no suposin una minuciosa reflexió i un posterior treball. Ara, despertar-me i posar-me a escoltar Sigur Rós em genera un trascendentalisme casi profètic (sense saber ben bé que estic dient). Em sento com un dels nens de Glósóli corrent desesperadament precipici amunt per acabar volant, o com un dels senyors grans que no pot evitar saltar a sobre de cada toll.


Hoppípolla - Sigur Rós

5 comentaris:

marina grifell ha dit...

quina apatia i quin fàstic i quin tot... com t'entenc...

Anònim ha dit...

Ratilla meva, ets sents com " un dels nens de Glósóli corrent desesperadament precipici amunt per acabar volant, o com un dels senyors grans que no pot evitar saltar a sobre de cada toll"??

caramba..sempre tan profunda, pbfpbfpbf

xiflings me

Albert Lloreta ha dit...

quan acabem exàmens ens aproximarem més a la sensació tot-i-ser-islandesos-correm-despullats-pel-bosc-a-ritme-de-tambors

Dua ha dit...

aix, tot plegat és una creu

Sergi Sánchez ha dit...

proposo anar a Islàndia com viatge de fi de carrera