Mistouflet

Era l'any 1998 i jo tenia 11 anys. Estàvem a la platja, al passeig de Sant Salvador, i van aparèixer dues noies en patins dient que havien trobat un gat abandonat pel carrer. Preguntaven a tothom si se'l volia quedar, però semblava que ningú podria. Al final, i no se exactament perquè, els meus pares em van dir que sí. Mai haviem tingut un animal: el meu pare és molt al.lèrgic, el meu germà era molt asmàtic de petit, la meva mare mai ha estat una gran amant de tenir animals a casa, i jo també necessitava (i necessito) el ventolín. Així que, realment, no se com és que van dir que sí. Suposu que em vaig posar tant pesada que al final van creure que tampoc era tan greu acollir aquell gat.

Era molt petit, bastant lleig, amb les orelles desproporcionadament grosses en relació amb la resta del seu cos, estava molt primet i no parava quiet. Vam decidir que es diria Mistouflet ja que el meu pare havia tingut un gat de petit que es deia així. El primer que vam fer va ser anar a La Flor, el "colmado" de Sant Salvador, per comprar-li una mica de pernil dolç. Perquè jugués, vam fer una pilota amb una fulla d'un diari que no va parar d'intentar caçar fins que es va cansar. Al olorar el pernil, es va tornar boig i ja mai més ha deixat de fer-ho al sentir que el trèiem de la nevera. Recordo que la primera nit no em van deixar dormir amb ell perquè deien que podia portar alguna malaltia, però que al despertar-me al matí i anar-lo a buscar, el vaig trobar dormint dintre (dels llençols) del llit del meu germà (privilegis de ser el gran, suposu). No cal dir que llavors ja el considerava el Brad Pitt dels gats.

A Sant Salvador, aquell estiu, el Mistu va viure totes les aventures que un gat petit pot viure en una casa que té amagatalls, i una terraça per la que escapar-se. Sóc molt patidora, ho reconec, i cada vegada que marxava de casa a passejar pels terrats, jo em quedava esperant ansiosament que tornés. Una de les coses que em feia més gràcia era veure com corria per la sorra; anava des del passeig fins pràcticament el mar corrent com un desesperat aixecant una exagerat núvol de pols al seu pas. És evident que també patia al veure que hi havia gossos pel seu voltant que el volien devorar, encara que ell mai els hi hagi tingut por (al revés).

I de Sant Salvador, el vam portar a Barcelona. Abans vivíem en un quart, però dels que són bastant alts. Allà la mixa (perquè, sorprenentment, sempre li hem canviat el sexe al referir-nos a ell) va haver de ser capat. Va ser el primer cop que el vam portar al veterinari i el van haver de punxar. Mai he vist una cosa tan petita i al mateix temps tan ferotge. Al entrar al veterinari el Mistu es convertia en una pantera agressiva, en un supervivent; docilitat, ronroneos i jocs quedaven a la porta. Sempre m'ha caigut bé per la seva peculiar selecció de la gent a la que estimava, i a la que odiava. En el pis, teníem un balcó. En el balcó venien coloms. La mixa era un gran caçador. És així com es va caure del quart pis. Van ser uns moment de molta angoixa ja que no el trobàvem de cap manera dintre de casa. El meu pare va baixar al carrer i se'l va trobar al portal tot ferit i enssangrentat. Miraculosament no es va fer res. Simplement, des de la caiguda, es va quedar amb la mandíbula una mica afluixada, cosa que ha fet que sempre, o casi sempre, traiés una mica la llengua. Aquí ja va començar a ser conegut com "el gato volador".

Un altre dels estius a Sant Salvador, el Mistu va tornar a volar pels aires. Aquesta vegada nosaltres estàvem al passeig, des del que es veu el balcó de casa nostra. En aquest, hi ha una barana cilíndrica daurada per la que al Mistu es va dedicar a caminar durant una temporada. Lògicament, un dia va relliscar i el vam veure caure d'uns 8 metres direcció terra. Aquesta vegada tampoc es va fer res. Ja era el gato volador. No se quan feia que el teníem, però ara ja dormia sempre amb nosaltres. Tenia la capacitat d'ocupar d'una manera descarada el llit i col.locar-se als llocs més estratègics per impedir la movilitat de les cames humanes. Estàs a les fosques, sents un soroll de passets en mig de la nit, de cop notes un pes al llit, i un fortíssim ronrroneig, com el d'una locomotora; el Mistu ja estava amb tu.

Va arribar el moment de canviar-nos de casa i venir a la que estem ara. Aquí tenim un jardinet per al que, si saps com i ets àgil, pots enfilar-te i accedir als terrats dels veïns. Un paradís per la mixa. Aquí sí que patia esperant-lo i cridant-lo fins que el veia aparèixer al fons d'una taulada, i anava, a poc a poc, baixant fins entrar dintre de casa. En una de les seves múltiples escapades en busca de fascinants aventures, el Mistu va conèixer el seu arxienemic: un gat anomenat Tostones. Les taulades no són gaires, i el domini d'aquestes només podia ser d'un dels dos. Una vegada el meu germà va haver d'anar-lo a buscar (agilitat i poc coneixement) pels teulats. El va trobar en una zona per la que havia baixat, però no podia tornar a pujar. Al tornar a casa amb el gat als braços el vaig veure com un gran heroi. Una altra vegada, al veure que no tornava, vam descobrir que s'havia ficat a casa de Tostones i tenia a tota la família morta de por. El vam anar a buscar i estava a dintre d'un petit magatzem bufant i esgarrapant a qualsevol que se li acostés. Tenia caràcter.

Passada aquesta època adolescent i juvenil, el gat va adoptar unes costums més madures. Ja no s'escapava pels taulats, i no calia estar-lo vigilant tota l'estona. Ell només sortia al jardí a menjar gespa, intentar caçar alguns ocells (amb unes preparacions dignes de ser vistes per la seva poca utilitat) o a simplement prendre una mica el sol. És llavors quan es va dedicar a passar les tardes a la finestra. En una habitació de la casa tenim una finestra que dóna just a peu de carrer; des d'aquesta veus la gent passar a la teva mateixa altura. Per evitar que la trenquin o ens entrin a robar, hi ha instal.lada una reixa metàl.lica. Entre la reixa i la finestra queda un petit espai. És en aquest espai on el gat passava les tardes i els dies de manera que ell podia veure als de fora i ells el podien veure a ell, però ningú no li podia fer mal. És evident, i no és broma, que es va fer famós. Li deien el gat de Vallirana (el carrer es diu així), i els nens el venien a veure per dir-li coses. Moltes vegades picàven al interfono creient que l'haviem oblidat fora i no podia entrar. Inocents. Però aquesta costum també se li va passar.

El Mistu s'ha anat fent gran i en els últims anys ha estat tot un senyor. La seva rutina consistia en dormir 16 hores diàries, menjar i beure aigua, posar-se sempre que podia a sobre de tothom, ser acariciat, estirar-se on el sol tocava quan feia més fred, i a les zones més fresques quan feia més calor, jugar una mica, passejar pel jardí... era el Rei de la casa. Pels matins, cap a les 7, tenia la divertida (sinó et tocava sentir-lo a tu) costum de plantar-se a l'habitació i començar a miolar fins que et despertaves. Casi sempre li ha tocat a la meva mare aixecar-se molt aviat perquè la mixa l'estava cridant, o fins i tot l'avisava posant-li la pota al cap. Tots l'hem estimat molt des del principi, però a la meva mare és a la que més li va costar fer-li carícies. També és la que més carícies li feia, i més l'ha cuidat amb el pas del temps. De fet tots l'hem cuidat molt a la nostra manera.

Mistouflet, mixa, mixola, gordu, gordinflas, smichaels, mixi, Mistu, mistufla, recelós, gattoou... sigui amb el nom que sigui ha estat el meu gat. I ha estat el nostre gat. Tothom que l'ha conegut li tenia carinyu perquè tenia personalitat i es feia estimar fins i tots per aquells que diuen que els gats no els hi agraden. Ahir es va haver de morir, i tenia 11 anys. Jo en tinc 22, així que puc dir que hem compartit mitja vida. El que està clar és que sempre el recordarem com el millor gat que podríem haver tingut.