Crec que els dies com ahir, els dies que faràn història per sempre, haurien de ser recordats d'una manera especial. I és que a mi sabut molt de greu sentir que Michael Jackson havia mort. Per una banda sap greu, però per altra crec que la seva mort reforçarà i ajudarà a positivar la imatge que hauria de quedar d'un mite a nivell artístic (que no personal) com ha estat ell. El que em deixa més perplexa és pensar que totes les noves generacions naixeran sabent que Michael Jackson, el dels Moon Walks, és mort. Justament com nosaltres vam nèixer sabent que Elvis era el Rei i estava mort.
Però només pots ser un dels Reis si deixes darrera teu un llegat ja no només a nivell musical, sinó que també has revol.lucionat el món dels videoclips, el de la dansa i la moda, i has generat una nova estètica que gira única i exclusivament al teu voltant. I jo em pregunto, qui no ha intentat alguna vegada caminar cap enrrera, s'ha posat la mà entre les cames, uns mitjons o un guant de color blanc, ha mogut els hombros com si fos un zombie, o ha descobert a Marcel Marceau després de sentir a Michael Jackson? Em venen molt de gust tots els programes i cd's recopilatoris que es faran des del dia d'avui.
2 comentaris:
Quanta raó, Marta!
Estava a Donosti quan ho vaig saber i sé que me'n recordaré tota la vida, d'aquest dia...
Hi ha gent que sembla que no hagi de morir mai (malgrat que precisament ell tenia tots els números per morir aviat, de tan demacrat com estava) i de sobte, et lleves i te n'adones que era una il·lusió impossible... Però, paradoxalment, saps que no morirà mai. Tot un mite. Grandiós.
Cris
Què tendres que sou.
Publica un comentari a l'entrada