La veritat és que com més penso en què em va semblar, més coses dubtoses li trobo. El cas és que, al sortir del cine, la sensació que més o menys tothom ha tingut és positiva. A mi també em va agradar, però trobo que, sent de Barcelona, és molt senzill veure-la com una succesió de tòpics típics. Està molt bé que Vicky (molt millor que Cristina), vingui a fer un curs de "
Catalan Identity"; el simple fet de dir en veu alta que existeix alguna cosa que es diu Catalunya, i que té com a capital Barcelona, és molt. Ara, que després la suposada identitat, es redueixi a Gaudí, Miró, beure vi, tocar la guitarra, i ser un bohemi amb consciència europea que pinta, pilota un avió i viu una relació a tres bandes.. em fa pensar.
Realment aquesta és la visió que tenen els americans dels europeus, o tot plegat és una mica irònic i busca, precisament, el tòpic? els personatges esdevenen una mica ridículs perquè viure a Barcelona et dóna la capacitat d'analitzar-ho i valorar si les representacions s'ajusten a la realitat, o si passés a Lyon seguirien semblant molt tòpics? No ho sé. El cas és que passa a Barcelona i no puc evitar riure al pensar que els protagonistes es diuen Juan Antonio i Maria Elena. Ell, pintor, conductor d'avionetes i nascut a Oviedo, amb una casa que mai podré pagar; un donjuan que surt a passejar per uns carrerets preciosos que donen a grans extensions de verd, amb les samarreta brutíssima de pintura (braços inclosos), i que se'n va al llit amb una espectacular noia rossa americana, i una moreníssima d'ulls negres. I va al Parc Güell a inspirar-se. pbf. Ella, una neuròtica amb tendències suicides, molt passional i amb una creativitat que l'eleva a la categoria de Geni que no pot soportar a les amants del seu ex-marit, fins al punt d'haver d'agafar una pistola (cal?), i que no té cap problema en anar-se'n al llit amb una noia. Bohemis, creatius, passionals i molt molt guapos.
Tampoc les dues turistes, Vicky i Cristina, s'escapen dels tòpics. La primera, una organitzada dona amb un futur perfecte al cap, promesa amb un encantador i avorridíssim noi adinerat amb la idea fixa al cap de contruir-se una nova casa. Perfecte controladora de les seves emocions, mai es deixa emportar pels seus sentiments; sempre actua pensant en les seves limitacions morals i en totes les conseqüències. Encara que encantadora en el seu paper de frívola i cínica noia que no es deixa seduir pel primer donjuanillo que passa, és agradable (encara que previsible) veure com es passa a l'altra banda, i es veu dominada per la seva part menys racional i acaba perdent el cap per culpa d'un tal Juan Antonio. Ella és el blanc, i es passa al negre, a l'altra cara de la moneda. Aquesta altra cara de la moneda té cara i ulls ( i boca ): Cristina, la seva íntima amiga i companya d'aventures d'estiu. Apassionada de les arts, impulsiva i passional, es considera més europea que americana. Mai es conforma amb res del que té, i sempre està buscant alguna cosa que la ompli, amb la única certesa al cap de saber què és el que No vol, però mai el que sí. Es deixa seduir ràpidament i sense cap mena de problema per l'atractiu pintor. En la seva búsqueda per aprendre a canalitzar els seus sentiments amb l'art, es troba cara a cara amb la realitat: no sap fer ben bé res, i tot el que ha aconseguit no la omple.
Deixant els tòpics de banda, i podria seguir amb molts més ( només l'amor que no es pot tenir és romàntic; ni contigo ni sin tí...
it's a contradiction, això és el més enginyós de tota la pel.lícula? ), s'ha de reconèixer que la Penélope està increïble i li dóna moltíssima energia a tot plegat; eclipsa i deixa en un trist segon pla, a una Scarlett sosa, sense massa atractiu ni interès. La Barcelona de postal (i molt molt snob) està ben representada, i qualsevol turista que vingui pensant en el que ha vist, trobarà que les seves espectatitves queden cobertes. Així que, Woody Allen aconsegueix una molt bona propaganda i carta de presentació per la ciutat. El sentiment de: en quina ciutat més maca que visc! no t'abandona en tota la pel.lícula. L'estiu suposa per les dues americanetes el desintegrament total dels seus mons, però, tontes o llestes, decideixen fer com si res hagués passat i seguir amb les seves vides de sempre. Agafen un avió i tornen cap a casa; igual que havien arribat.
Fins al dia 29 de setembre vam tenir a Barcelona una exposició que reunia a tres dels artistes que representen la modernitat al MNAC: Duchamp, Man Ray i Picabia. Amb col.laboració amb la Tate Modern de Londres, s'intentava trobar els paral.lelismes i punts d'unió entre els tres artistes. Em va agradar els simbolismes que s'amaguen darrera de les seves obres; els jocs de paraules de Duchamp, la utilització de la llum de Man Ray i algunes de les seves fotografies més cèl.lebres, la literacitat de Duchamp per mostrar les obres d'art com a finestres obertes al món amb el seu tractament del vidre, les obres pictòriques de Picabia... Però sobretot, em va agradar molt veure la peculiar manera amb la que Duchamp va tractar els objectes. El seu famós urinari sempre m'ha semblat absurd i genial al mateix temps. El fet d'agafar objectes
ready made i elevar-los a la categoria d'obres d'art em sembla increible. Jo m'imagino a Duchamp, en el seu estudi ple de coses extraníssimes i maques al mateix temps, agafant un urinari i dient: el posaré al revés, li posaré un títol, un autor amb nom i cognom, una data i l'exposaré perquè tingui un públic. Tachaaan. Ja tens una obra d'art. I molt més trascendent i complexa que els milers de coses que la precedeixen. És més, amb
La Font de Duchamp es pot parlar de l'inici d'un nou paradigma. Poca broma amb l'urinari.
En fi. Jo, miro
Vicky Cristina Barcelona, i enmig de tant glamour, de tanta passió, de tant esnobisme, de tanta veneració a la genialitat de Woody Allen, de tanta il.lusió perque passi a Barcelona i de tants diners... veig a la Lloll Bertan. I, no se si influenciada per l'assosiació de conceptes que tinc al cap, no puc evitar pensar en l'urinari de Duchamp. Lloll com a objecte
ready made, col.locada en un context de súper producció, i exposada davant d'un públic a nivell mundial. Uau. Se'n podria fer un
Herois Quotidians. Que tinc molt temps lliure? sí.
pd. odïo la cançó
