Anastasia Cazabon

Nada me han enseñado los años
siempre caigo en los mismos errores
otra vez a brindar con extraños
y a llorar por los mismos dolores

Chavela Vargas

Anastasia Cazabon és de Cambridge i em recorda moltíssim a Erin Nelson. Mans, clatells i cabells enmig de paisatges íntims de llum suau que semblen amagar històries secretes.

Instrucciones para llorar

Dejando de lado los motivos, atengámonos a la manera correcta de llorar, entendiendo por esto un llanto que no ingrese en el escándalo, ni que insulte a la sonrisa con su paralela y torpe semejanza. El llanto medio u ordinario consiste en una contracción general del rostro y un sonido espasmódico acompañado de lágrimas y mocos, estos últimos al final, pues el llanto se acaba en el momento en que uno se suena enérgicamente. Para llorar, dirija la imaginación hacia usted mismo, y si esto le resulta imposible por haber contraído el hábito de creer en el mundo exterior, piense en un pato cubierto de hormigas o en esos golfos del estrecho de Magallanes en los que no entra nadie, nunca. Llegado el llanto, se tapará con decoro el rostro usando ambas manos con la palma hacia adentro. Los niños llorarán con la manga del saco contra la cara, y de preferencia en un rincón del cuarto. Duración media del llanto, tres minutos.

Historias de cronopios y de famas, Julio Cortázar

Arròs covat

La fórmula que ha trobat el Juanjo Saez amb les seves dosis de capítols setmanals funciona, enganxa i val molt la pena.

Sembla mentida que uns personatges tan simples a nivell il.lustratiu puguin transmetre tant, i aconseguir crear situacions tan empàtiques per als espectadors. El Xavi, amb les seves neures, la seva falta de confiança i de rigor, els seus problemes i ficades de pota, resulta totalment creïble i commovedor. La banda sonora, personalment, crec que és de les coses que més ajuda (i aconseguir que una cançó de Manos de Topo no et destrueixi el sistema nerviós a la tercera vegada d'escoltar-la també té molt de mèrit), conjuntament amb el personatge estel.lar de la tieta Paquita. Una dona que et prepari arròs cada setmana i et doni consells sobre cóm de senzill pot arribar a ser tot és necessària.

A tots ens costa molt fer-nos "grans" i prendre decisions. Arròs covat ajuda a enfocar-ho tot des de la millor prespectiva possible: l'humor. La sèrie, aquí.

La vida discurría en voz baja, se movía con una lentitud astuta, como un animal acorralado en su madriguera. El mundo parecía estar a siglos de distancia.

Seda, Alessandro Baricco

9 de novembre, 1989

20 anys de la caiguda del Mur. 20 anys del que suposaria l'inici del final de la separació bipolar del món. Que veinte años no es nada, però en aquest cas sí que toca celebrar-ho.

Micah P. Hinson

Feia molt que no escoltava Micah P. Hinson, i al fer-ho he entès perquè. Totes les cançons et transporten a un estat d'ànim equiparable a un vespre de diumenge on tot és gris, a tu et parlen en francès, queda poc per l'arribada del nadal, i al carrer fa fred. És fàcil imaginar com et pujen els cargols per l'esquena.

Punt

- Però què et passa?
- És que no ho se. Ha estat posarme'ls i...
- No ploris per aquesta tonteria, només són uns mitjons.
- No, és el final de l'estiu.

La foto és de Ye Rin Mok, una fotògrafa coreana que m'agrada molt i he descobert via dadanoias.

En el camino

Me desperté cuando el sol se ponía rojo; y aquél fue un momento inequívoco de mi vida, el más extraño de todos, en el que no sabía ni quién era yo mismo: estaba lejos de casa, obsesionado, cansado por el viaje, en la habitación de un hotel barato que nunca había visto antes, oyendo los siseos del vapor afuera, y el crujir de la vieja madera del hotel, y pisadas en el piso de arriba, y todos los ruidos tristes posibles, y miraba hacia el techo lleno de grietas y auténticamente no supe quién era yo durante unos quince extraños segundos. No estaba asustado; simplemente era otra persona, un extraño, y mi vida entera era una vida fantasmal, la vida de un fantasma. Estaba a medio camino atravesando América, en la línea divisoria entre el Este de mi juventud y el Oeste de mi futuro, y quizá por eso sucedía aquello allí y entonces, aquel extraño atardecer rojo.

Jack Kerouac

David Bowie

Perquè quan escoltes una cançó ets incapaç de no voler-ne dues, i tres, i totes les que ets capaç d'aguantar.

Píntame un cuadro del sol –
para colgar en mi cuarto –
y hacerme creer que siento calor
cuando otros lo llaman “¡qué día!”

Dibújame un tordo – en una rama –
para que lo oiga, soñaré,
y cuando los huertos cesen su canción –
retira la simulación – mía –

¿Dime si realmente – hace calor a mediodía –
si es el botón de oro – que se desliza –
o las mariposas –que florecen?
Sacude – entonces –la escarcha –del prado –
y arranca el paño bermejo –del árbol –
y deja que juguemos – eso es lo que nunca sucedió.

Emily Dickinson

la foto és de Erin Nelson, un altre cop.

Açores, illa de São Miguel

¿Qué se siente cuando uno se aleja de la gente y ésta retrocede en el llano hasta que se convierte en motitas que se desvanecen? Es que el mundo que nos rodea es demasiado grande, y es el adiós. Pero nos lanzamos hacia adelante en busca de la próxima aventura disparatada bajos los cielos.

Jack Kerouak, En el Camino

Respirar en una illa que t'innunda, et converteix, t'omple, i et fa sentir de color verd. On els núvols estan a l'abast de les mans i els braços, i l'aigua és tan freda que aconsegueix revifar-ho tot. Una illa on regnen les vaques, la boira, el marisc, les muntanyes, els llacs i les hortènsies, i des d'on es pot sentir el soroll d'uns volcans mig adormits i de l'anada i vinguda de la força de l'Oceà. Una illa on el ritme de vida s'ha de dis-mi-nu-ir un 97% per entendre com s'han de viure les coses, i on les pujades i baixades d'altitut fan que les orelles no deixin de funcionar ni un moment. I qui diu illa diu paradís.

songbird

Gonna write a song so she can see
Give her all the love she gives to me...

estiu

preparando cafeteras para que tomes conmigo
otro almuerzo disitinguido disfrutando del domingo

Chris Berens

Paisatges inquietants, surrealistes i gèlids protagonitzats per urons, óssos polars, pingüins, conills, ulls, marietes, balenes, somnis, onades i vaixells; aquest és el món blanc que planteja Chris Berens. Tot el que pinta convida a viatjar pels aires rodejats de boles de neu, precioses ciutats i em fa pensar en artistes com Mark Ryden, Rembrand o Turner. És fascinant intentar veure tots els detalls que s'amaguen sota la immensa calma de les seves pintures. Em té enganxadíssima.

Ellen Von Unwerth

Les fotos d'Ellen Von Unwerth sempre m'han fascinat. La seva sèrie de fotos més increïble és Revenge, on es representa un cap de setmana al camp que resulta inesperadament eròtic i sadomasoquista. És impossible no vincular-ho amb tot el que rodeja al Marqués de Sade.

Faraday

L'any que ve més! sí. Deixant de banda que pràcticament m'he quedat sense peus i esquena, llevar-me diumenge al matí i recordar: el haver vist sortir el sol al costat del mar per primera vegada aquest any, cridar la canción de nuestra vida, veure els fanalets de Manel amb la lluna al fons, suar sense parar mentre Neil Hannon ens hipnotitzava a tots, somriure al escoltar The Mummers, posar-me tendre amb Dorian, ballar sota la llum verda descalça, els ullets, saltar amb The Lucksmiths, criticar els graus de modernisme als que pot arribar l'ésser humà, dormir contra un mur mentre es projectaven imatges porno dels anys 20, embogir cada vegada que sonava Michael Jackson, y aquella bailarina tan menuda y blanca amb The New Raemon, sorprendre'm amb una versió de Shugo Tokumaru, pensar que l'ukelele està de moda, i està rodejada de gent maca... m'ha fet pensar un any més que el Faraday sempre val moltíssim la pena.

Michael Jackson (1958 - 2009 )

Crec que els dies com ahir, els dies que faràn història per sempre, haurien de ser recordats d'una manera especial. I és que a mi sabut molt de greu sentir que Michael Jackson havia mort. Per una banda sap greu, però per altra crec que la seva mort reforçarà i ajudarà a positivar la imatge que hauria de quedar d'un mite a nivell artístic (que no personal) com ha estat ell. El que em deixa més perplexa és pensar que totes les noves generacions naixeran sabent que Michael Jackson, el dels Moon Walks, és mort. Justament com nosaltres vam nèixer sabent que Elvis era el Rei i estava mort.

Però només pots ser un dels Reis si deixes darrera teu un llegat ja no només a nivell musical, sinó que també has revol.lucionat el món dels videoclips, el de la dansa i la moda, i has generat una nova estètica que gira única i exclusivament al teu voltant. I jo em pregunto, qui no ha intentat alguna vegada caminar cap enrrera, s'ha posat la mà entre les cames, uns mitjons o un guant de color blanc, ha mogut els hombros com si fos un zombie, o ha descobert a Marcel Marceau després de sentir a Michael Jackson? Em venen molt de gust tots els programes i cd's recopilatoris que es faran des del dia d'avui.

Marat/Sade

L'adaptació cinematogràfica de l'obra de teatre Marat/Sade de Peter Weiss, ens situa en un manicomi on els pacients hauran de representar una peça del Marquès de Sade ambientada en l'època de Marat. La càmara es situa en el punt de vista dels espectadors, de manera que tots estem veient la obra de teatre en directe. Els malalts mentals, tancats a dintre d'una gàbia per evitar que puguin fer mal als sans, interpreten a la perfecció tots els seus personatges. El sadisme de Sade, que és un dels personatges que configura tota aquesta història, es barreja amb les idees revolucionaries de Marat creant unes proposicions i unes reflexions gens casuals. Recordo que em va sorprendre molt veure com els actors (de The Royal Shakespeare Company) interpreten al mateix temps el paper de malalt mental, i el del personatge de l'obra en la que actuen els malalts. Sembla que les idees revolucionàries de la ficció es van colant en les consciències dels propis malalts, generant un clima terriblement tens i angoixant on els més assenyats sempre acaben sent els que estàn més bojos.

I tot això a sant de què? doncs al magnífic curs d'estiu al que m'he apuntat on justament parlarem de La literatura i el mal: Sade i el seu llegat. Quina alegria he tingut al veure que parlarem d'aquesta pel.lícula i també de Funny Games! Crec que començaré l'estiu amb la ment molt molt pervertida. A tot això, La mort de Marat de David és un dels meus quadres preferits.

Hoppípolla

Sempre que arriba l'època d'exàmens em converteixo en això. Un ser apàtic que només pensa en estirar-se a la ombra, beure cervesa, i llegir (el nou llibre d'Stieg Larsson, per exemple) coses que no suposin una minuciosa reflexió i un posterior treball. Ara, despertar-me i posar-me a escoltar Sigur Rós em genera un trascendentalisme casi profètic (sense saber ben bé que estic dient). Em sento com un dels nens de Glósóli corrent desesperadament precipici amunt per acabar volant, o com un dels senyors grans que no pot evitar saltar a sobre de cada toll.


Hoppípolla - Sigur Rós

Jeff Wall

Falses instantànies amb una forta càrrega de denúncia social. M'he estat mirant tot el que ha fet Jeff Wall i és brutal. La foto en qüestió ens la van posar a la última classe d'Antropologia.

Before Sunrise

Aquesta és la meva escena preferida de les dues pel.lícules. Trobo perfecte la manera de representar la tensió, els nervis i la emoció d'estar a prop d'algú a qui voldries fer un petó per primera vegada. No pots apartar la mirada, però al mateix temps sents que encara no tens llicència per mirar. M'encanta (deixant de banda la ràbia que em fa Ethan Hawke).

1, 2, 3

Després de la quantitat de coses que apareixen per aquest blog, com no fer referència a l'eufòria, a la il.lusió, a les abraçades irracionals, als tancaments de punys i aixecaments de braços, al primitivisme en pura essència, als banys de cervesa, al gol d'Iniesta en el temps de descompte, al 2-6 que es va menjar el Madrid vist des d'una pantalla gegant a Peñíscola, a la final de la Copa, a quedar una hora abans per agafar lloc, a anar amb moto per Barcelona i veure per totes bandes banderes, a celebrar la Lliga, a les cursilades èpiques que és capaç de treure la gent per la boca, a una final a Roma, als crits, a la celebració, al tornar-se boig per la Copa, la Lliga i la Champions? La Pepa ha fet història, que diuen.

capítulo 93

I de tant en tant em venen al cap els carrers de París, i les nits en pensions que es converteixen en un palacio donde nunca falta espacio para más de un corazón. I em crec totes les frases, pel.lícules, llibres i cançons que descriuen una màgia oculta entre cada una de les parelles que es fan petons entre un Pont i un altre, i acaben plorant perquè no volen marxar mai.

I m'agradaria tornar a passar-me tres hores seguides bebent pintes en aquell bar del Quartier Latin, o agafar-te de la mà quan ja és fosc i a tothom deixa d'interessar-li el que fan els altres. I caminar quan la enorme torre està il.luminada sentint la teva veu, i sobretot el teu riure, per acabar amb el toco tu boca, con un dedo toco el borde de tu boca en una petita habitació. I enyoro la sensació d'estar volant només per arribar a un aeroport on sé que hi seràs tu, i ens haurem de reconèixer en els ulls de l'altra per vegada que fa mil. Respirar profundament després de les infinites escales del Sacre-Coeur, o quedar-me sense respiració quan t'acostes. Visitar Oscar Wilde, Edith Piaf, Apollinaire, Jim Morrison o Marcel Proust en un escenari ple de tombes i de colors vermells. Tancar els ulls amb el sol de mitja tarda sobre la cara, els peus a tocar del Sena i dibuixar el camí de formigues que fan les pigues del teu cos.

I és que, inevitablement, llegir Rayuela sempre fa que tot es mogui cap a París i els seus carrers laberíntics plens de casualitats, on les paraules perden sentit o es magnifiquen. I quan ho escriu Cortázar tot sembla tan fàcil.

Como si se pudiese elegir en el amor, como si no fuera un rayo que te parte los huesos y te deja estaqueado en la mitad del patio. Vos dirás que la eligen porque-la-aman, yo creo que es al verse. A Beatriz no se la elige, a Julieta no se la elige. Vos no elegís la lluvia que te va a calar hasta los huesos cuando salís de un concierto.

Corazón coraza

La frontera que ensenya Eric Rondepierre entre la realitat i la ficció és molt fina. Té unes sèries impresionants, i val molt la pena entretindre's i mirar-se bé tota la seva pàgina. Aquesta fotografia en concret m'ha fet pensar en el porque te tengo y no. ..

Porque te tengo y no
porque te pienso
porque la noche está de ojos abiertos
porque la noche pasa y digo amor
porque has venido a recoger tu imagen
y eres mejor que todas tus imágenes
porque eres linda desde el pie hasta el alma
porque eres buena desde el alma a mí
porque te escondes dulce en el orgullo
pequeña y dulce
corazón coraza

porque eres mía
porque no eres mía
porque te miro y muero
y peor que muero
si no te miro amor
si no te miro

porque tú siempre existes dondequiera
pero existes mejor donde te quiero
porque tu boca es sangre
y tienes frío
tengo que amarte amor
tengo que amarte
aunque esta herida duela como dos
aunque te busque y no te encuentre
y aunque
la noche pase y yo te tenga
y no.

Corazón coraza. Mario Benedetti

Iván Ferreiro al Palau de la Música

Anar al Palau de la Música sempre és una experiència. Entres, mires el sostre amb la boca oberta, intentes entendre què són o què intenten ser totes les figures que hi ha a les columnes, penses com s'aguanta el primer pis en l'aire i pateixes per si caus... però sobretot sents que estàs en un lloc especial. I sents que la nit serà molt especial perquè sentiràs i veuràs a un dels individus que t'ha marcat més des de que tenies 14 anys.

I tot comença. Amb un surrealista Barcelona de Queen l'escenari es posa de color vermell i apareix un home amb més cabell que cara a oferir-nos unes espantables i terrorífiques distorsions de guitarra. Després resulta que és Suso Saiz, i que és la pera. Passat aquest difícil moment per les orelles, entren els membres de la banda un a un, fins que apareix l'Iván; i el Palau es torna boig. Més instrumental que mai, al principi costa sentir-li la veu per sobre de les guitarres i la bateria, però mica en mica la cosa va millorant. Moltes cançons de l'últim cd (que en té moltes que mai voldries que toqués) per començar, i un espectacular Mrs P és el que fa que es comenci a marcar la diferència (en la meva humil opinió). La gent ja està incomoda a les cadires, i voldria aixecar-se, posar-se a saltar i cridar aixecant els braços. Aquestes coses es noten.
I de cop, quan ja estàs amb l'eufòria al cos, creus que està sent un concert increïble, i estàs contenta i al mateix temps molt molesta perquè, no és que no hagis portat la càmara, sinó que aquesta ha decidit quedar-se sense bateria en el pitjor dels moments (que és molt pitjor que no haver-la portat), la banda desapareix un moment per fer que es quedin a l'escenari l'Iván i el seu germà Amaro. Ens explica que ells tenen un grupo de cabecera, un disco de cabecera actualmente, que tiene unas letras de la ostia, i que com que són tan xulos, no en faràn una versió, sinó que els han portat a tocar amb ells. I apareix Love of Lesbian al escenari, com si res. Fan un acústic entre els dos de Cuestiones de familia i de Club de Fans de John Boy, mentre competeixen per veure quin dels dos pot tenir una pose més curiosa al cantar. No cal que exterioritzi la meva emoció, ni tampoc la meva ràbia al no disposar de càmara. Es fan una abraçada i marxen. Pim pam. Aquí teneis una banda de la ostia, ens diu.
I torna la banda i cal tornar a pensar només en ells. Segueixen amb molt Mentiroso, Mentiroso, però també toquen Días azules, Canciones para el tiempo y la distancia, Ciudadano A, Me toca tirar, Extrema pobreza (de les millors). I torna a passar el mateixa d'abans. La banda marxa, i només torna, aquesta vegada, l'Iván al piano. En toca una de la que no recordo el nom, i després fa entrar a l'Amaro i fan una versió genial de Una décima de segundo d'Antonio Vega. És llavors quan arriba aquell moment que en el fons, encara que notes que a ells els hi fa ràbia, estaves esperant, i toquen una de Los Piratas. Confía en mi.. nunca has soñado poder gritar.. i creus, realment, que el equilibrio es imposible i que això t'està emocionant de veritat. Després toquen Turnedo, i la gent canta un karaoke.
En un moment d'objectivitat penses en com pot ser que un noi tan petit, amb el seu accent tan gallec i les seves contractures d'ombro (a lo Thom Yorke) mentre aixeca un dit aprop de la cara, fa petits passets amb els peus, i es posa les mans a la cintura movent la cadera, pot agradar tantíssim i pot tenir un públic tan fidel. Però parla, va tocant, et cau bé i t'emociona i no hi penses més, perquè és una tonteria pensar-ho. Al final acaba amb S.P.N.B. i confirmes el que venies pensat des de que vas comprar les entrades; la nit del 15 serà molt especial. I tot agafa una altra dimensió al saber que just fa dos anys que ho comparteixes tot amb la teva persona preferida, i que, encara que no ho puguis demostrar, el Ferreiro ha vingut a cantar per nosaltres.

Antonio Vega (1957 - 2009 )

Un día cualquiera no sabes qué hora es,
te acuestas a mi lado sin saber por qué.
Las calles mojadas te han visto crecer
y con tu corazón estás llorando otra vez.
Me asomo a la ventana, eres la chica de ayer
jugando con las flores en mi jardín.
Demasiado tarde para comprender,
chica, vete a tu casa, no podemos jugar.

La luz de la mañana entra en la habitación,
tus cabellos dorados parecen el sol.
Luego por la noche al Penta a escuchar
canciones que consiguen que te pueda amar.

Me asomo a la ventana, eres la chica de ayer,
jugando con las flores en mi jardín.
Demasiado tarde para comprender.
Mi cabeza da vueltas persiguiéndote.
Mi cabeza da vueltas…

Déjà Vu

Enganxen aquests nois amics de les arts, la veritat. Porto tot el dia amb la cançoneta en qüestió al cap, el codigo da vinci el codigo da vinci i amb que A vegades t'estimo però no m'agrades. Lailailailalalailailalalala

Noia de porcellana

Noia de porcellana
buscava una ànima dintre teu
i això era com buscar
papallones blanques damunt la neu.

En plena psicòsis per culpa dels porcs i els virus, en ple atac de nervis per culpa del Barça, i el que ens espera el dissabte, en plena arribada de la primavera i el polen que t'ataca de manera exagerada mentre vas en moto, li he trobat un trascendentalisme al meu amor cap a les estàtues.

i tornes a riure pallasso

Un dilluns

Oh no. No pot ser. No, no, no, no, no, no. Encara no, encara no... però si és impossible que ja sigui l'hora. 10 minuts més. Però quin horror, si encara no poden ser les 7. Dilluns del dimoni... ara m'aixeco. Agafaré l'entrepà de la nevera, no em puc deixar les claus de la taquilla ni el carregador del mòbil. M'hauria de dutxar, però potser no cal. No, no cal. No vull. Què bé s'està al llit... Però.. què? com pot.. meerda! una altra vegada. Va va va que no arribo, les 8. Les 8! no poden ser les 8. Texans, sí. Quins? és igual, aquests. Samarreta, la camisa, la camisa.. no la trobo. Samarreta. On he deixat les bambes? sota la cadira, no. Al menjador, ara ho miro. Però quina mala cara, quin cabell... M'hauria d'haver dutxat. Sempre igual. Al menys em rento les dents, les mans i la cara. Semblo un ésser humà? Les bambes, les bambes... aquí! i l'altre? no puc anar amb només una bamba. On s'haurà ficat..? per fi! no puc entendre com ha anat a parar aquí sota. I això? una pila.. i la tapa del mando de la tele... tot sota el sofà, per això no ho trobava. No tinc temps, no tinc temps, ni que ara ja estigués a la moto no arribaria, i encara no estic a sobre de la moto. Entrepà, nevera, got de suc? cafè? no n'hi ha. Suc. És igual. I el casc de la moto on és? aquí. Claus, mòbil, claus, bossa, moneder.. ja ho tinc tot. Al menys la moto segueix on la vaig deixar. Ja està, fa dos minuts que hauria d'haver arribat, però ara ja no hi puc fer res. M'he deixat alguna cosa... no ho sé. Em sembla que sí... però idiota!! què em vols matar, em vols matar, eh? em vols matar! mira per on vas, intermitent! posa l'intermitent! autobús asquerós, autobusero incompetent... el carregador... ja ho sabia, sabia que passaria, sempre el mateix. Ara em quedaré sense mòbil, no podré trucar, es pensaran que m'ha passat algo, no podré avisar que no puc anar a dinar, no... gasolina. Gasolinera. No tinc suelto, però tinc la targeta. Crec. Avera, les claus. Hola, 3 euros de 95 a la 2. Gràcies. Firme aquí. Si, deu. Parlar amb un casc posat no pot ser normal. Ha triat eurosúper 95. Com odïo aquesta veu. Vale, ja està. No vessa, no vessa, no vessa. Bé! ale, ja està. Cada vegada em costa més arrancar-la, em toca revisió d'aqui 1000 km. Com ho faré? l'hauré de deixar tot el dia, quina mandra... potser el dimecres que no faré res pel matí.. o un divendres. Però després l'hauré d'anar a buscar. Ai no ho sé, ja ho pensaré. Quina hora és? i 37. No pot ser, aquest rellotge no funciona. Avera, semàfor, vermell. Ara puc mirar el mòbil. 8:29. Bueno, mitja horeta, tampoc n'hi ha per tant. Ja arribo. Lloc... lloc... no no no. Aquí hi ha un racó. M'emporto el casc? no, el deixo aquí. Aquest vespre aniré a fer una cervesa. I love you like a Madman.. taninupipiririi.. next time I remember your birthday. tananaaan. Avera si venen de concert, potser a l'estiu. Aquestes escales em canses massa.. hauria de fer esport, tornar a la bici o alguna cosa així. Hauria de tenir més voluntat, perquè això no pot ser. Però la bici me la robaràn una altra vegada. Avera.. entro per la porta del darrera així no molesto. Aquesta dona em fa molt riure, que plena està la classe. On puc...? allà. Vaig. Aquest noi podria enxufar l'ordinador a... en fi. Ja m'ajupo. Ja està. Hola, hola. Espero tenir les ulleres. Què diu? res, no hem fet gaire. Té. Gràcies. Quin dia és avui? avera. 27/04/09. Se m'acabaràn els fulls blancs. Si hi penso n'agafaré del calaix de casa. Segur que no me'n recordo. Perquè parlem de la Segona Guerra Mundial com a una guerra total? com veieu aquí... Això costarà d'estudiar. Ja m'ho veig. Sort que la fem bastants. Em sembla que vibra el terra.. no pot ser. Deu ser el metro. Però si per aquí no passa el metro. Ai ai.. què pot ser. L'última vegada que ho vaig notar... però no, no. Van dir que allò ja s'havia acabat. Notes el terra vibrant? sí, però pensava que eren coses meves. No serà...? no no, no crec. No siusplau. Que passi, que passi. La professora està neguitosa, se li nota. Ella també ho deu tenir al cap. Però ja fa molt d'allò... és impossible. Uou, vale. Quina por, quina por... ha parat d'explicar, mala senyal. Tothom està igual. Cada vegada és més fort, ara ja es mouen fins i tot les llums. Pum, pum, pum, pum. Cada vegada més ràpid i més fort. Unes noies han marxat. Ha caigut un cafè, només pot ser una cosa. Només pot estar tornant a passar. Pum, pum, pum. S'està costant. Ha tornat, no hi ha cap altre opció. Ens van dir que el millor era estar-se quiet, no moure's, no perdre els nervis... lalalala, i love you like a madman, lalala... pensa en alguna cosa. Pum, pum, pum. Ja està aquí. Quiets, quiets, quiets, quiets. No et moguis, no et moguis. No et moguis. El que més por em fa es veure com es queda tot a les fosques, és tan gros... tapa tota la llum. No miris, ni miris, no miris. Només entra per la finestra un raig de sol. L'haig de veure. L'última vegada tenia tanta por que no em vaig atrevir, i després només pensava en com m'hagés agradat veure'l. Encara que fos un segon. Va, va, a poc a poc. No passarà res. Uauoooau. Em sortirà el cor per la boca. És preciós i terrorífic... quin ull tan gros. Aiaiaiaia. Ha parpedejat. Que no es mogui ningú. Sembla una gegantina serp plena de colors... i això.. no no, que no es mogui gaire... sembla que miri cap aquí dintre. No, aixeca el cap.. i... merda. Quantes dents. Cada una és com el sofà de casa de grossa... buf.. que marxi, que marxi. No puc apartar la vista de les dents, tant de bo no hagués mirat. Ara entenc perquè deien que no miréssim... no ho entenia fins ara. Mira que se n'han fet debats a la tele i als diàris. Com actuar si passa, què s'ha de fer, què sobretot no es pot fer... uau, es mou, sembla que marxi. Pum, pum, pum, pum. S'està movent. Llum, bona senyal. Ja entra llum a la classe. Tothom està igual, ara ho veig. Molta gent està plorant. Mentre no es moguin no passarà res... va va, que marxa, que marxa. Tot il.luminat. Pum, pum, pum. Marxa, marxa... que bé. Estic eufòrica, em desmaiaré, no he esmorzat i cauré rodona. Aaaah, tinc ganes de cridar i posar-me a correr, però no puc more ni un dit. No, no. Una altra vegada foscor... no, falsa alarma. Era la cua, només era la cua. Només era la cua!!! ja està. Pum, pum, pum, pum. Cada vegada més suau, més llunyà. La professora torna a entrar. Ja ha passat, ja ha passat. Seguirem amb la classe. On ens havíem quedat?

Mistouflet

Era l'any 1998 i jo tenia 11 anys. Estàvem a la platja, al passeig de Sant Salvador, i van aparèixer dues noies en patins dient que havien trobat un gat abandonat pel carrer. Preguntaven a tothom si se'l volia quedar, però semblava que ningú podria. Al final, i no se exactament perquè, els meus pares em van dir que sí. Mai haviem tingut un animal: el meu pare és molt al.lèrgic, el meu germà era molt asmàtic de petit, la meva mare mai ha estat una gran amant de tenir animals a casa, i jo també necessitava (i necessito) el ventolín. Així que, realment, no se com és que van dir que sí. Suposu que em vaig posar tant pesada que al final van creure que tampoc era tan greu acollir aquell gat.

Era molt petit, bastant lleig, amb les orelles desproporcionadament grosses en relació amb la resta del seu cos, estava molt primet i no parava quiet. Vam decidir que es diria Mistouflet ja que el meu pare havia tingut un gat de petit que es deia així. El primer que vam fer va ser anar a La Flor, el "colmado" de Sant Salvador, per comprar-li una mica de pernil dolç. Perquè jugués, vam fer una pilota amb una fulla d'un diari que no va parar d'intentar caçar fins que es va cansar. Al olorar el pernil, es va tornar boig i ja mai més ha deixat de fer-ho al sentir que el trèiem de la nevera. Recordo que la primera nit no em van deixar dormir amb ell perquè deien que podia portar alguna malaltia, però que al despertar-me al matí i anar-lo a buscar, el vaig trobar dormint dintre (dels llençols) del llit del meu germà (privilegis de ser el gran, suposu). No cal dir que llavors ja el considerava el Brad Pitt dels gats.

A Sant Salvador, aquell estiu, el Mistu va viure totes les aventures que un gat petit pot viure en una casa que té amagatalls, i una terraça per la que escapar-se. Sóc molt patidora, ho reconec, i cada vegada que marxava de casa a passejar pels terrats, jo em quedava esperant ansiosament que tornés. Una de les coses que em feia més gràcia era veure com corria per la sorra; anava des del passeig fins pràcticament el mar corrent com un desesperat aixecant una exagerat núvol de pols al seu pas. És evident que també patia al veure que hi havia gossos pel seu voltant que el volien devorar, encara que ell mai els hi hagi tingut por (al revés).

I de Sant Salvador, el vam portar a Barcelona. Abans vivíem en un quart, però dels que són bastant alts. Allà la mixa (perquè, sorprenentment, sempre li hem canviat el sexe al referir-nos a ell) va haver de ser capat. Va ser el primer cop que el vam portar al veterinari i el van haver de punxar. Mai he vist una cosa tan petita i al mateix temps tan ferotge. Al entrar al veterinari el Mistu es convertia en una pantera agressiva, en un supervivent; docilitat, ronroneos i jocs quedaven a la porta. Sempre m'ha caigut bé per la seva peculiar selecció de la gent a la que estimava, i a la que odiava. En el pis, teníem un balcó. En el balcó venien coloms. La mixa era un gran caçador. És així com es va caure del quart pis. Van ser uns moment de molta angoixa ja que no el trobàvem de cap manera dintre de casa. El meu pare va baixar al carrer i se'l va trobar al portal tot ferit i enssangrentat. Miraculosament no es va fer res. Simplement, des de la caiguda, es va quedar amb la mandíbula una mica afluixada, cosa que ha fet que sempre, o casi sempre, traiés una mica la llengua. Aquí ja va començar a ser conegut com "el gato volador".

Un altre dels estius a Sant Salvador, el Mistu va tornar a volar pels aires. Aquesta vegada nosaltres estàvem al passeig, des del que es veu el balcó de casa nostra. En aquest, hi ha una barana cilíndrica daurada per la que al Mistu es va dedicar a caminar durant una temporada. Lògicament, un dia va relliscar i el vam veure caure d'uns 8 metres direcció terra. Aquesta vegada tampoc es va fer res. Ja era el gato volador. No se quan feia que el teníem, però ara ja dormia sempre amb nosaltres. Tenia la capacitat d'ocupar d'una manera descarada el llit i col.locar-se als llocs més estratègics per impedir la movilitat de les cames humanes. Estàs a les fosques, sents un soroll de passets en mig de la nit, de cop notes un pes al llit, i un fortíssim ronrroneig, com el d'una locomotora; el Mistu ja estava amb tu.

Va arribar el moment de canviar-nos de casa i venir a la que estem ara. Aquí tenim un jardinet per al que, si saps com i ets àgil, pots enfilar-te i accedir als terrats dels veïns. Un paradís per la mixa. Aquí sí que patia esperant-lo i cridant-lo fins que el veia aparèixer al fons d'una taulada, i anava, a poc a poc, baixant fins entrar dintre de casa. En una de les seves múltiples escapades en busca de fascinants aventures, el Mistu va conèixer el seu arxienemic: un gat anomenat Tostones. Les taulades no són gaires, i el domini d'aquestes només podia ser d'un dels dos. Una vegada el meu germà va haver d'anar-lo a buscar (agilitat i poc coneixement) pels teulats. El va trobar en una zona per la que havia baixat, però no podia tornar a pujar. Al tornar a casa amb el gat als braços el vaig veure com un gran heroi. Una altra vegada, al veure que no tornava, vam descobrir que s'havia ficat a casa de Tostones i tenia a tota la família morta de por. El vam anar a buscar i estava a dintre d'un petit magatzem bufant i esgarrapant a qualsevol que se li acostés. Tenia caràcter.

Passada aquesta època adolescent i juvenil, el gat va adoptar unes costums més madures. Ja no s'escapava pels taulats, i no calia estar-lo vigilant tota l'estona. Ell només sortia al jardí a menjar gespa, intentar caçar alguns ocells (amb unes preparacions dignes de ser vistes per la seva poca utilitat) o a simplement prendre una mica el sol. És llavors quan es va dedicar a passar les tardes a la finestra. En una habitació de la casa tenim una finestra que dóna just a peu de carrer; des d'aquesta veus la gent passar a la teva mateixa altura. Per evitar que la trenquin o ens entrin a robar, hi ha instal.lada una reixa metàl.lica. Entre la reixa i la finestra queda un petit espai. És en aquest espai on el gat passava les tardes i els dies de manera que ell podia veure als de fora i ells el podien veure a ell, però ningú no li podia fer mal. És evident, i no és broma, que es va fer famós. Li deien el gat de Vallirana (el carrer es diu així), i els nens el venien a veure per dir-li coses. Moltes vegades picàven al interfono creient que l'haviem oblidat fora i no podia entrar. Inocents. Però aquesta costum també se li va passar.

El Mistu s'ha anat fent gran i en els últims anys ha estat tot un senyor. La seva rutina consistia en dormir 16 hores diàries, menjar i beure aigua, posar-se sempre que podia a sobre de tothom, ser acariciat, estirar-se on el sol tocava quan feia més fred, i a les zones més fresques quan feia més calor, jugar una mica, passejar pel jardí... era el Rei de la casa. Pels matins, cap a les 7, tenia la divertida (sinó et tocava sentir-lo a tu) costum de plantar-se a l'habitació i començar a miolar fins que et despertaves. Casi sempre li ha tocat a la meva mare aixecar-se molt aviat perquè la mixa l'estava cridant, o fins i tot l'avisava posant-li la pota al cap. Tots l'hem estimat molt des del principi, però a la meva mare és a la que més li va costar fer-li carícies. També és la que més carícies li feia, i més l'ha cuidat amb el pas del temps. De fet tots l'hem cuidat molt a la nostra manera.

Mistouflet, mixa, mixola, gordu, gordinflas, smichaels, mixi, Mistu, mistufla, recelós, gattoou... sigui amb el nom que sigui ha estat el meu gat. I ha estat el nostre gat. Tothom que l'ha conegut li tenia carinyu perquè tenia personalitat i es feia estimar fins i tots per aquells que diuen que els gats no els hi agraden. Ahir es va haver de morir, i tenia 11 anys. Jo en tinc 22, així que puc dir que hem compartit mitja vida. El que està clar és que sempre el recordarem com el millor gat que podríem haver tingut.

espurna que vola en el.lipsi

Arbre que mira farola
farola que mira façana
façana que mira rellotge
rellotge que mira campana
campana que mira finestra
finestra que mira tranvia
tranvia que mira bufanda
bufanda que mira robot

Ai las! sa vida és un principi, un nus i un desenllaç

Maus, d'Art Spiegelman

Maus és la història de Vladeck Spiegelman, supervivent del terrible Auschwitz, narrada pel seu fill i autor del còmic, Art Spiegelman. En aquesta novel.la gràfica no només es fa un retrat a partir d'un testimoni real del que va passar, sinó que també se'ns dóna la oportunitat d'endinssar-nos en la psicologia de l'home en que s'ha convertit Vladeck, en la relació que manté amb el seu fill Art i amb el món que l'envolta, en la increïble història d'amor que va viure amb la seva mare, o fins i tot, en les dificultats amb les que es troba l'autor al atrevir-se a parlar d'un tema tan delicat. El sentiment de culpa per no haver viscut aquell infern i haver tingut una vida millor a la del seu pare, el record constant del suïcidi de la seva mare, i la necessitat d'intentar entendre el perquè dels camps de concentració, són el que motiva al protagonista/autor a entrevistar al seu pare. Tot això està mostrat des d'una prespectiva molt gràfica i simbòlica ja que, tots els personatges, tenen aparença animal. Així els jueus passen a ser ratolins i els nazis gats. Però això no afecta la seva profunditat en absolut; a partir de la segona vinyeta ja no veus ratolins, ni gats, sinó persones (o monstres) que commouen.

Pateixes amb ells, plores amb ells, i fins i tot t'enamores amb ells. És un relat sincer, compromès, detallat i perfecte. Cito a Umberto Eco:

"La verdad es que Maus es un libro que uno no puede dejar, ni siquiera para dormir. Cuando dos de los ratones hablan de amor, te conmueve; cuando sufren, lloras. Poco a poco, a través de este relato compuesto de sufrimiento, humor y los desafíos cotidianos de la vida, uno queda atrapado por el lenguaje de una antigua familia del este de Europa, y es arrastrado por su ritmo suave e hipnotizador. Y cuando uno acaba Maus, se siente triste por haber abandonado ese mundo mágico..."

Dia 2. 22

y dormíamos tan juntos que amanecíamos siameses, y medíamos el tiempo en latidos. But I want want want to be your love. Dejarse llevar suena demasiado bien, jugar al azar, nunca saber donde puedes terminar o empezar. I'm yours and suddenly you're mine, and it's brighter than sunshine. I que estimes en el fons les meves imperfeccions. Nice dream, nice dream, nice dream. Universos infinitos como el nuestro. I've got blonde on blonde, on my portable stereo, it's a lullaby. Rompiendo las barreras del sonido voy, tambores anunciando el fin del mundo son, latidos que se escapan de mi corazón. Cierra los ojos un minuto, que te llevo a un lugar... imagina una calita, yo te sirvo una clara. But can you save me? come on and save me. If you could save me. We can live like Jack and Sally if we want, where you can always find me. Si dices mi nombre es espectáculo, y me tiemblan las entrañas, y se aprietan las paredes de este mundo. And if I could be who you wanted, all the time, all the time. You're a part time lover and a full time friend. With your hand on my shoulder, a meaningless movement, a movie script ending. Pero como una señal, tan pequeña como un gesto microscópico, sintomático, energético e histérico. Oigo tu voz siempre antes de dormir, me acuesto junto a tí, y aunque no estás aquí, en esta oscuridad la claridad eres tú. Tan breu, com qui no espera resposta, tan breu com qui sap el que diu, Ara i aquí, t'estimo. Tu tria l'estrella que t'agradi més, que jo hi seré a dins, cuidant de que tu tinguis, els somnis més guapíssims que es poguessin tenir. Vine, recolza't al meu pit, i escolta...


m'he tornat a enamorar de tu

Veure el món des de la fissura de la casa d' Usher

O com embogir en pocs mesos. Ja està. Prou. No tornaré a parlar mai més de fissures, ni de ferides, ni de Hoffmansthal, ni de la bossa d'American Beauty, ni de l'ull d'Un perro Andalúz, ni de Kafka, ni de la condició de mortals, ni de Poe, ni de Hawthorne, ni de lo sublime y conmovedor, ni de L'origen del món, un Gàl.lata ferit amb turbant de Marat, o El cine de Poesía de Pasolini. Hola vacances.

La gent normal

Manel "La gent normal" (versió en directe) from Manel on Vimeo.

18 de març de 2009

Gregor Samsa

...quan, molt a prop seu, aviada sense força, alguna cosa va volar cap a terra i va rodar fins al seu costat. Era una poma. De seguida en va volar una altra, en direcció a ell; Gregor es va quedar paralitzat; continuar corrent era inútil, perquè el pare estava decidit a bombardejar-lo. S'havia omplert les butxaques amb les pomes que hi havia a la fruiteria, damunt el bufet, i les llançava, de moment sense afinar gaire la punteria, l'una rere l'altra. Aquelles pomes petites i vermelles rodolaven per terra com electritzades, xocant entre si. Una poma llançada feblement va fregar-li l'espatlla sense fer-li mal. En canvi, una altra poma, llançada immediatament després, se li va entaforar a l'esquena; Gregor va voler arrossegar-se un troç més, com si creiés que aquell dolor inesperat i increïble desapareixeria canviant de lloc; però es va sentir com clavat a terra, i va quedar-se allà estirat, einxarrancat i sense sentits.

Franz Kafka

Honor de Cavalleria

L'argument del Quixot reduït a la seva mínima expressió: això és, el Quixot i Sancho vitjant. el voler veure aquestes imatges d'ells dos és la causa del projecte, però només la causa. L'essència està en els detalls de la interpretació i en el significat simbòlic de la suma de fets aparentment intrascendentals. La influència de Yasujiro Ozu és molt important en aquesta forma de treballar i entendre la bellesa del cinema. Precisament per reforçar aquests elements s'ha fugit tant d'una vulgar modernització de la història, com de l'elecció dels passatges més populars; resten només unes petites escenes molt significatives a nivell poètic, però no argumental. Les altres són inventades o en tot cas lliurement adaptades de diferents fonts ( El caballero de la carreta de Chrétien de Troyes, Tirant Lo Blanc, els estudis històrics sobre la cavalleria de Martí de Riquer...) i busquen la intimitat i la fascinació d'una realitat purament mental, l'única important en una pel.lícula del Quixot. La tensió entre aquesta realitat mental i la vida quotidiana dels dos protagonistes és el motiu recurrent de la pel.lícula, que tot ho penetra, fins al punt de substituir el mateix desenvolupament narratiu. I és aquí, i de l'original manera de traduir en imatges aquesta tensió, d'on sorgeix el misteri i la poesia de la pel.lícula, que sovint recorda la bellesa "estàtica i latent" de la pintura clàssica. Aquesta atmosfera gairebé mística és deguda també, en part, a l'originalitat interpretativa, hiperrealista, de dos actors, Lluís Carbó i Lluís Serrat. Ambós són actors no professionals, desconeguts, com no professionals eren tots els actors de Bresson, Ermanno Olmi i la majoria de Pasolini; tres directors aquests que, juntament amb Godard, Ozu i Dovzhenko representen la inspiració de tot l'imaginari cinematogràfic de què es nodreix aquest film i als que de forma explícita es rendeix sentit homenantge en diferents moments del guió.

ALBERT SERRA

Les altres fotografies del rodatge de la mà de Román G. Yñán, aquí.

Paris, Texas

Texas, Terlingua. Desert de Mohabi. Frontera entre els Estats Units i Mèxic. Un home sol, brut i mort de sed ha perdut la lucidesa i camina sense un rumb aparent enmig del no res. Fa quatre anys que ningú sap absolutament res d'ell, com si se l'hagués tragat la terra. I és aquí, a Terlingua, on torna a aparèixer. I és aquí, on comença la increïble història de Travis, el seu fill Hunter i la preciosa i encantadora Jane.
Wim Wenders aconsegueix mostrar des del no res absolut, des d'aquesta terra que està morta i no dóna cap fruit, una història commovedora, fascinant i plena de vida. Cada una de les imatges de la pel.lícula resulten reveladores i impossibles d'oblidar. Ell explica que existeix una gran relació entre el concepte d'imatge, la seva funció com a vehicle per mostrar la realitat i intentar aturar en el temps una part d'aquesta, i l'acompanyament d'un relat que li otorgui sentit. Jo crec que això és justament el que aconsegueix Paris, Texas. De la grandesa i el simbolisme d'una imatge, neix tota aquesta història. També aconsensegueix que sigui impossible no enamorar-se de Nastassja Kinski.

The crying Light

Aquesta foto em fa pensar en Antony and the Johnsons. És com una tormenta enmig de l'estiu que saps que vindrà en qualsevol moment; una de les que comença dintre del mar i ho acaba envoltant i mullant tot, però que t'agrada escoltar des d'un paraigües o un balcó. Passats uns dies, ja he assumit que no podré anar al concert que farà al Palau de la Música i que la vida segueix.

The Wave Pictures

Absolutament embogida de l'emoció gràcies a Instant Coffee Baby. No sobra ni mig segon de cap cançó. El video de la Blogotheque és de January And December. I l'altre, de I love you like a Madman.

Diferència de baixes

Una manera molt gràfica de veure com estan quedant les coses. Mostra de les baixes d'un bàndol i de l'altre. Via corazóndelatex.

Mishima@heliogàbal

Mishima mai decepcionen. La nit de dissabte ens vam sentir les més fans de tota la sala. Amb una especial rebuda de David Carabén i companyia amb les mans plenes de gots de plàstic amb vi i cares somrients, començava la nit. Es nota que disfruten tocant i que s'ho prenen tot molt en serio, encara que no parin de riure. El seu directe és sempre perfecte. A destacar L'estrany, Qui n'ha begut, Beautiful drunk, la nova Deixa'm creure, el robatori dels setlist (molt fans), la improvitzada intervenció de l'Helena, component de Facto Delafé y las flores azules i actual dona de l'Oscar D'aniello (el bateria), La Tarda esclata, o la sempre brutal Sant Pere. Molt bé nois.

In search of a midnight kiss

O la asfixiant necessitat de deixar de sentir-se sol. Tothom sap que la nit més trista de l'any és la de cap d'any. També és veritat que són les nits de cap d'any les que més et poden sorprendre. És a dir, una nit en aparença depriment, pot convertint-se en la nit més màgica i feliç que un pot recordar. Creuar un límit sempre suposa sentir l'obligació de plantejar-se les coses; veure d'on vens, i on vas. Però sobretot, de la mà de qui ho fas.

És d'aquí d'on crec que neix aquesta brutal pel.lícula. Feia temps que 96 minuts no em commovien tant. La sensació que se't queda dintre del cos un cop acabada la última escena (on sentim de fons una cançó que parla d'un canvi que ha de venir), és la mateixa que t'envaeix i et paralitza quan et trobes davant la imatge d'una sabata sola (sola...) que ha estat abandonada, o perduda, enmig del carrer. No la considero recomanable per gent amb tendència a sentir-se sol, i al mateix temps la trobo molt recomanable per gent que tendeix a sentir-se sol. La realitat i honestedat amb que es tracta la pel.lícula fa que sigui brillant. Aquest humor tan quotidià, que es barreja amb la terrible nostàlgia i tristesa que s'amaga darrera la festivitat de cap d'any, funciona. Una festivitat que, com tota la grabació, no té color. El blanc i negre aconsegueix que l'efecte en l'espectador sigui molt més contundent.

I és precisament aquesta realitat la que trobo que fa de In search of a midnight kiss alguna cosa molt especial. La banda sonora, tot s'ha de dir, hi fa moltíssim. Sona Okkervil River, sona Shearwater, Paleo, i altres que ara no recordo (ho he buscat via google). Però també podria sonar Mishima. M'ha passat que, al anar veient tot el que passava, em venien al cap fragments dels poemes de Jaime Gil de Biedma, trossos de cançons de Mishima, Antes del Amanecer o Manhattan.

Potser em veig massa submergida en el meu estat d'ànim post-visionat i busco un trascendentalisme que està fora de mida. Potser la veig demà i no em sembla tan trista, sinó que em sembla esperançadora i amb molt de color. O Potser és que simplement he d'anar a dormir.


My Good Deed - Shearwater

i ara venen les misèries de l'amor, el moment que no surt mai a les cançons... i et salta a la memòria el record que no has cridat... un altra setmana amb el cor encongit...i de sobte es fa el silenci, i amaïna la tempesta. I no se que és pitjor, si la caiguda o el vertígen... com es diu al Trucar a casa. Recollir les fotos. Pagar la multa.


NO VOLVERÉ A SER JOVEN

Que la vida iba en serio
uno lo empieza a comprender más tarde
-como todos los jóvenes, yo vine
a llevarme la vida por delante.

Dejar huella quería
y marcharme entre aplausos
-envejecer, morir, eran tan sólo
las dimensiones del teatro.

Pero ha pasado el tiempo
y la verdad desagradable asoma:
envejecer, morir,
es el único argumento de la obra.

"Poemas póstumos" 1968

Jaime Gil de Biedma

Resumint, com diu a Pandémica y Celesta

Para saber de amor, para aprenderle,
haber estado solo es necesario.