dissabte, de setembre 27, 2008

Vicky Duchamp Barcelona

La veritat és que com més penso en què em va semblar, més coses dubtoses li trobo. El cas és que, al sortir del cine, la sensació que més o menys tothom ha tingut és positiva. A mi també em va agradar, però trobo que, sent de Barcelona, és molt senzill veure-la com una succesió de tòpics típics. Està molt bé que Vicky (molt millor que Cristina), vingui a fer un curs de "Catalan Identity"; el simple fet de dir en veu alta que existeix alguna cosa que es diu Catalunya, i que té com a capital Barcelona, és molt. Ara, que després la suposada identitat, es redueixi a Gaudí, Miró, beure vi, tocar la guitarra, i ser un bohemi amb consciència europea que pinta, pilota un avió i viu una relació a tres bandes.. em fa pensar.
Realment aquesta és la visió que tenen els americans dels europeus, o tot plegat és una mica irònic i busca, precisament, el tòpic? els personatges esdevenen una mica ridículs perquè viure a Barcelona et dóna la capacitat d'analitzar-ho i valorar si les representacions s'ajusten a la realitat, o si passés a Lyon seguirien semblant molt tòpics? No ho sé. El cas és que passa a Barcelona i no puc evitar riure al pensar que els protagonistes es diuen Juan Antonio i Maria Elena. Ell, pintor, conductor d'avionetes i nascut a Oviedo, amb una casa que mai podré pagar; un donjuan que surt a passejar per uns carrerets preciosos que donen a grans extensions de verd, amb les samarreta brutíssima de pintura (braços inclosos), i que se'n va al llit amb una espectacular noia rossa americana, i una moreníssima d'ulls negres. I va al Parc Güell a inspirar-se. pbf. Ella, una neuròtica amb tendències suicides, molt passional i amb una creativitat que l'eleva a la categoria de Geni que no pot soportar a les amants del seu ex-marit, fins al punt d'haver d'agafar una pistola (cal?), i que no té cap problema en anar-se'n al llit amb una noia. Bohemis, creatius, passionals i molt molt guapos.

Tampoc les dues turistes, Vicky i Cristina, s'escapen dels tòpics. La primera, una organitzada dona amb un futur perfecte al cap, promesa amb un encantador i avorridíssim noi adinerat amb la idea fixa al cap de contruir-se una nova casa. Perfecte controladora de les seves emocions, mai es deixa emportar pels seus sentiments; sempre actua pensant en les seves limitacions morals i en totes les conseqüències. Encara que encantadora en el seu paper de frívola i cínica noia que no es deixa seduir pel primer donjuanillo que passa, és agradable (encara que previsible) veure com es passa a l'altra banda, i es veu dominada per la seva part menys racional i acaba perdent el cap per culpa d'un tal Juan Antonio. Ella és el blanc, i es passa al negre, a l'altra cara de la moneda. Aquesta altra cara de la moneda té cara i ulls ( i boca ): Cristina, la seva íntima amiga i companya d'aventures d'estiu. Apassionada de les arts, impulsiva i passional, es considera més europea que americana. Mai es conforma amb res del que té, i sempre està buscant alguna cosa que la ompli, amb la única certesa al cap de saber què és el que No vol, però mai el que sí. Es deixa seduir ràpidament i sense cap mena de problema per l'atractiu pintor. En la seva búsqueda per aprendre a canalitzar els seus sentiments amb l'art, es troba cara a cara amb la realitat: no sap fer ben bé res, i tot el que ha aconseguit no la omple.

Deixant els tòpics de banda, i podria seguir amb molts més ( només l'amor que no es pot tenir és romàntic; ni contigo ni sin tí... it's a contradiction, això és el més enginyós de tota la pel.lícula? ), s'ha de reconèixer que la Penélope està increïble i li dóna moltíssima energia a tot plegat; eclipsa i deixa en un trist segon pla, a una Scarlett sosa, sense massa atractiu ni interès. La Barcelona de postal (i molt molt snob) està ben representada, i qualsevol turista que vingui pensant en el que ha vist, trobarà que les seves espectatitves queden cobertes. Així que, Woody Allen aconsegueix una molt bona propaganda i carta de presentació per la ciutat. El sentiment de: en quina ciutat més maca que visc! no t'abandona en tota la pel.lícula. L'estiu suposa per les dues americanetes el desintegrament total dels seus mons, però, tontes o llestes, decideixen fer com si res hagués passat i seguir amb les seves vides de sempre. Agafen un avió i tornen cap a casa; igual que havien arribat.

Fins al dia 29 de setembre vam tenir a Barcelona una exposició que reunia a tres dels artistes que representen la modernitat al MNAC: Duchamp, Man Ray i Picabia. Amb col.laboració amb la Tate Modern de Londres, s'intentava trobar els paral.lelismes i punts d'unió entre els tres artistes. Em va agradar els simbolismes que s'amaguen darrera de les seves obres; els jocs de paraules de Duchamp, la utilització de la llum de Man Ray i algunes de les seves fotografies més cèl.lebres, la literacitat de Duchamp per mostrar les obres d'art com a finestres obertes al món amb el seu tractament del vidre, les obres pictòriques de Picabia... Però sobretot, em va agradar molt veure la peculiar manera amb la que Duchamp va tractar els objectes. El seu famós urinari sempre m'ha semblat absurd i genial al mateix temps. El fet d'agafar objectes ready made i elevar-los a la categoria d'obres d'art em sembla increible. Jo m'imagino a Duchamp, en el seu estudi ple de coses extraníssimes i maques al mateix temps, agafant un urinari i dient: el posaré al revés, li posaré un títol, un autor amb nom i cognom, una data i l'exposaré perquè tingui un públic. Tachaaan. Ja tens una obra d'art. I molt més trascendent i complexa que els milers de coses que la precedeixen. És més, amb La Font de Duchamp es pot parlar de l'inici d'un nou paradigma. Poca broma amb l'urinari.

En fi. Jo, miro Vicky Cristina Barcelona, i enmig de tant glamour, de tanta passió, de tant esnobisme, de tanta veneració a la genialitat de Woody Allen, de tanta il.lusió perque passi a Barcelona i de tants diners... veig a la Lloll Bertan. I, no se si influenciada per l'assosiació de conceptes que tinc al cap, no puc evitar pensar en l'urinari de Duchamp. Lloll com a objecte ready made, col.locada en un context de súper producció, i exposada davant d'un públic a nivell mundial. Uau. Se'n podria fer un Herois Quotidians. Que tinc molt temps lliure? sí.

pd. odïo la cançó

diumenge, de setembre 21, 2008

BAM 2008


Bon inici amb Autocrítica, perfecte Copenhague i Un día en el mundo; (ser) Valiente (no sólo es cuestión de suerte), La cuadratura del círculo, La Marea... emocionants Saharabbey Road (lalas i lolos), Sálvese quien pueda i Rey Sol. Increïble concert de Vetusta Morla. Dissabte de Mishima, Antònia Font, un petit troç de Love of Lesbian, Vetusta Morla i la Casa Azul. Llàstima no haver pogut anar a veure Manel, però ens quedem amb el dia dels jardins de la Ub.

Sálvese quien pueda



Puede ser que mañana esconda mi voz, por hacerlo a mi manera
¡Hay tanto idiota ahi fuera!
Puede ser que haga de la rabia mi flor, y con ella mi bandera
¡Sálvese quien pueda!




Nada nos puede tocar

Pon en tu tumba que no es el final: tu rastro no se puede borrar.
Los días están contados, no hay más que temer
Tan sólo seremos libres cuando no haya más que perder!

dijous, de setembre 18, 2008

60 anys


Fuma amb pipa des de que té 20 anys. Es menja una poma després de cada àpat. Col.lecciona dinosaures (enorme col.lecció). Des de fa poc també tortugues. Li agraden molt les figuretes que canvien de color depenent de la humitat. Des de que es va casar que no s'ha tret la barba. Si s'ha de posar ulleres de sol, sempre seràn unes Ray-Ban. Durant una època volia aprendre a tocar l'harmònica. Es sap tots els tangos del Gardel. Canta totes les cançons de Jaques Brel, Paco Ibáñez, Yves Montand, Lenny Escudero i es fan d'un grup folklòric de les terres de l'Ebre anomenat Quico el Celio, el noi i el mut de ferreries. Navega amb barco des de fa 40 anys. Ho sap tot de Sherlock Holmes i repeteix moltes vegades diàlegs del Jeeves de P.G. Wodehouse. S'ho ha llegit tot. Li apassionen els llibres d'història, i és impossible que no tingui qualsevol llibre que parli de vaixells. Es rellegeix els llibres. Canta en francès. No és gaire social. Riu molt amb Calvin i Hobbes. Cada dia fa tots els crucigrames. Col.lecciona pipes. Li encanta Londres i Sant Salvador. Li agraden molt els romances, sobretot el romancero viejo. Quan plou es feliç. Repeteix les frases fins al punt de convertir-les en imprescindibles per qualsevol persona que el coneix. Només s'ha enamorat d'una dona, la meva mare. No li agrada el formatge, ni el pa amb tomàquet, ni la truita. Odia als gossos, adora als gats. Li agraden els documentals d'animals. Quan fan El Temps a la tele, no vol que ningú parli. Té les mans molt maques. Quan parla fa plorar de riure. Posa sobrenoms a tothom. De jovenet feia gràfiques sobre les temperatures. Té molt vocabulari, cosa que fa que parli molt bé. Té un Citroen 2 CV blau cel preciós des de fa 30 anys. Li agraden les novel.lés fantàstiques i de terror. Des de petita m'ha dit rudilleces. Abans d'anar a dormir sempre m'explicava "un cuento", i sempre era qualsevol dels llibres de Sherlock Holmes.

No li diem papa, ni papà, ni pare. Per tots és el Quico.

dilluns, de setembre 15, 2008

Primavera i trinaranjus


Ha passat un any. Recordo perfectament el dia que feia; el soroll de l'aigua, el vent a la platja, l'home passejant els seus dos gossos, el tacte de la roba, l'olor que feies, i sobretot els teus ulls. Mai he tornat a sentir que m'ofegava tant. El que més m'agrada és pensar que el record d'aquell tren que vaig agafar quan començava a fer-se fosc, del que vaig haver de saltar pràcticament en marxa, aquesta vegada no em posa trista. No em posa trista perquè aquesta vegada, en el tren, estaves tu al meu costat.

dissabte, de setembre 06, 2008

Vampire Weekend

em torna boja aquest cd. De principi a final em sembla estupendo. Deixant de banda que qualsevol persona hauria d'escoltar això, avui he reflexionat sobre dos punts:

1. Nina i l'Isma de La cuina de l'Isma, haurien de ser retirats de la programació. Per sempre.
2. Els autobuseros i el 97% dels conductors de ciclomotors de 50 cc. que no disposen de CAP retrovisor, no haurien de tenir a les seves mans el permís de circulació.