J.D. Salinger (1919 - 2010)

No sé si Phoebe entendía o no lo que quería decir porque es aún muy cría para eso, pero al menos me escuchaba. Da gusto que le escuchen a uno.
—Papá va a matarte. Va a matarte —me dijo.
Pero no la oí. Estaba pensando en otra cosa. En una cosa absurda.
—¿Sabes lo que me gustaría ser? ¿Sabes lo que me gustaría ser de verdad si pudiera elegir?
—¿Qué?
—¿Te acuerdas de esa canción que dice, «Si un cuerpo coge a otro cuerpo, cuando van entre el centeno...»? Me gustaría...
—Es «Si un cuerpo encuentra a otro cuerpo, cuando van entre el centeno» —dijo Phoebe—. Y es un poema. Un poema de Robert Burns.
—Ya sé que es un poema de Robert Burns.
Tenía razón. Es «Si un cuerpo encuentra a otro cuerpo, cuando van entre el centeno», pero entonces no lo sabía.
—Creí que era, «Si un cuerpo coge a otro cuerpo» —le dije—, pero, verás. Muchas veces me imagino que hay un montón de niños jugando en un campo de centeno. Miles de niños. Y están solos, quiero decir que no hay nadie mayor vigilándolos. Sólo yo. Estoy al borde de un precipicio y mi trabajo consiste en evitar que los niños caigan a él. En cuanto empiezan a correr sin mirar adonde van, yo salgo de donde esté y los cojo. Eso es lo que me gustaría hacer todo el tiempo. Vigilarlos. Yo sería el guardián entre el centeno. Te parecerá una tontería, pero es lo único que de verdad me gustaría hacer. Sé que es una locura.

El guardián entre el centeno

Das Weisse Band, Michael Haneke

Sempre que acabo de veure una pel.lícula de Michael Haneke torno a la vida real amb una sensació diferent. No podria definir exactament quina és, però sempre aconsegueix remoure alguna cosa dintre meu. La seva excepcional manera d'indagar en les profunditats més ocultes de la condició humana, traient a la llum tot allò desgarradorament brutal i innombrable, el converteix en un geni; amb La Cinta Blanca, la seva darrera pel.lícula, segueix sent totalment efectiu per l'espectador. Quin moment pot ser millor per entendre el que es va engendrant dintre de cada un de nosaltres, que el que fa referència a l'infància?

Amb una veu que narra els extranys fets que van passar en un poble qualsevol de l'Alemània de principis de segle, sentim com la por, la ràbia i la represió que es respira durant els 145 min de cinta, va calant, tan sutil com una pluja fina que ets incapaç de notar fins que no acabes del tot moll, dintre de tots els personatges. L'estricte compliment de les normes i les imposicions, sota la dura mirada de Déu o els teus superior, ofega i va generant un clima que asfixia i oprimeix fins que explota per mitjà de la més brutal de les violències. A mi, personalment, em recorda molt al magistral conte de Dino Buzzati, ¡Pobre niño!, on també ens situem en la ràbia, la por, i la incertesa de la infància per entendre els motius de la II Guerra Mundial. I és que no es pot oblidar que estem davant d'una pel.lícula històrica en certa manera; la menció de l'assassinat de l'arxiduc a Sarajevo al final de la pel.lícula és el que condueix a una reflexió més profunda sobre tot el que passa.

Si passada tota aquesta incertesa, Alemània es veu ficada en l'horror de la Primera Guerra Mundial i acaba esclafada, ningunejada, apartada, endeutada i humillada, la ràbia no pot més que augmentar. Crec que l'escena en que el nen petit va baixant les escales en mig de la foscor, incapaç de dormir per culpa de la por, en busca d'alguna cosa que el pugui consolar és la més reveladora. Das Weisse Band és brutal, efectiva, reflexiva i impactant. A tot això, el blanc i negre amb que està grabada la dota d'un preciosisme impresionant; uns espigadors sota el sol, o la quietut d'un arbre solitari en mig del camp fan que entrin ganes de veure-la una i altra vegada. El càsting, lògicament, també és impecable.

non non

Si son las tres y no puedes dormir
y ves en la pared la sombra de una bruja
u oyes cómo en tu baño se duchan los espíritus
si los muebles comienzan a gruñir
y el viento en el postigo recita tus mentiras
no te pongas nerviosa ni despiertes a nadie
piensa en la vida fúmate un cigarro
lo mismo no te mueres nunca más
y alguien te compra unas braguitas nuevas
las cosas son así todo es extraordinario
peor sería que tuvieras hambre
o que en la calle te dijeran fea
lee un ratito escríbeme un recado entérate
de las noticias por la radio canta
non non cuenta corderos muy despacio así
non non duerme mi amor corderos y corderos...

José Agustín Goytisolo

Where the Wild things are

She says, Hey babe
Take a walk on the wild side
Hey honey
Take a walk on the wild side