Photocall

Inici del període de temps lliure. A dues assignatures d'acabar la carrera, aquí uns quants companys d'habitació.

Al mar

Després de tant de temps, i amb la pluja que està caient, trobo que toca treure'l a la llum. No és que n'estigui orgullosa, però li tinc un carinyo especial. El youtube és tremendo.

Wittgenstein

The limits of my language are the limits of my world
L.W.

Un dilluns

Oh no. No pot ser. No, no, no, no, no, no. Encara no, encara no... però si és impossible que ja sigui l'hora. 10 minuts més. Però quin horror, si encara no poden ser les 7. Dilluns del dimoni... ara m'aixeco. Agafaré l'entrepà de la nevera, no em puc deixar les claus de la taquilla ni el carregador del mòbil. M'hauria de dutxar, però potser no cal. No, no cal. No vull. Què bé s'està al llit... Però.. què? com pot.. meerda! una altra vegada. Va va va que no arribo, les 8. Les 8! no poden ser les 8. Texans, sí. Quins? és igual, aquests. Samarreta, la camisa, la camisa.. no la trobo. Samarreta. On he deixat les bambes? sota la cadira, no. Al menjador, ara ho miro. Però quina mala cara, quin cabell... M'hauria d'haver dutxat. Sempre igual. Al menys em rento les dents, les mans i la cara. Semblo un ésser humà? Les bambes, les bambes... aquí! i l'altre? no puc anar amb només una bamba. On s'haurà ficat..? per fi! no puc entendre com ha anat a parar aquí sota. I això? una pila.. i la tapa del mando de la tele... tot sota el sofà, per això no ho trobava. No tinc temps, no tinc temps, ni que ara ja estigués a la moto no arribaria, i encara no estic a sobre de la moto. Entrepà, nevera, got de suc? cafè? no n'hi ha. Suc. És igual. I el casc de la moto on és? aquí. Claus, mòbil, claus, bossa, moneder.. ja ho tinc tot. Al menys la moto segueix on la vaig deixar. Ja està, fa dos minuts que hauria d'haver arribat, però ara ja no hi puc fer res. M'he deixat alguna cosa... no ho sé. Em sembla que sí... però idiota!! què em vols matar, em vols matar, eh? em vols matar! mira per on vas, intermitent! posa l'intermitent! autobús asquerós, autobusero incompetent... el carregador... ja ho sabia, sabia que passaria, sempre el mateix. Ara em quedaré sense mòbil, no podré trucar, es pensaran que m'ha passat algo, no podré avisar que no puc anar a dinar, no... gasolina. Gasolinera. No tinc suelto, però tinc la targeta. Crec. Avera, les claus. Hola, 3 euros de 95 a la 2. Gràcies. Firme aquí. Si, deu. Parlar amb un casc posat no pot ser normal. Ha triat eurosúper 95. Com odïo aquesta veu. Vale, ja està. No vessa, no vessa, no vessa. Bé! ale, ja està. Cada vegada em costa més arrancar-la, em toca revisió d'aqui 1000 km. Com ho faré? l'hauré de deixar tot el dia, quina mandra... potser el dimecres que no faré res pel matí.. o un divendres. Però després l'hauré d'anar a buscar. Ai no ho sé, ja ho pensaré. Quina hora és? i 37. No pot ser, aquest rellotge no funciona. Avera, semàfor, vermell. Ara puc mirar el mòbil. 8:29. Bueno, mitja horeta, tampoc n'hi ha per tant. Ja arribo. Lloc... lloc... no no no. Aquí hi ha un racó. M'emporto el casc? no, el deixo aquí. Aquest vespre aniré a fer una cervesa. I love you like a Madman.. taninupipiririi.. next time I remember your birthday. tananaaan. Avera si venen de concert, potser a l'estiu. Aquestes escales em canses massa.. hauria de fer esport, tornar a la bici o alguna cosa així. Hauria de tenir més voluntat, perquè això no pot ser. Però la bici me la robaràn una altra vegada. Avera.. entro per la porta del darrera així no molesto. Aquesta dona em fa molt riure, que plena està la classe. On puc...? allà. Vaig. Aquest noi podria enxufar l'ordinador a... en fi. Ja m'ajupo. Ja està. Hola, hola. Espero tenir les ulleres. Què diu? res, no hem fet gaire. Té. Gràcies. Quin dia és avui? avera. 27/04/09. Se m'acabaràn els fulls blancs. Si hi penso n'agafaré del calaix de casa. Segur que no me'n recordo. Perquè parlem de la Segona Guerra Mundial com a una guerra total? com veieu aquí... Això costarà d'estudiar. Ja m'ho veig. Sort que la fem bastants. Em sembla que vibra el terra.. no pot ser. Deu ser el metro. Però si per aquí no passa el metro. Ai ai.. què pot ser. L'última vegada que ho vaig notar... però no, no. Van dir que allò ja s'havia acabat. Notes el terra vibrant? sí, però pensava que eren coses meves. No serà...? no no, no crec. No siusplau. Que passi, que passi. La professora està neguitosa, se li nota. Ella també ho deu tenir al cap. Però ja fa molt d'allò... és impossible. Uou, vale. Quina por, quina por... ha parat d'explicar, mala senyal. Tothom està igual. Cada vegada és més fort, ara ja es mouen fins i tot les llums. Pum, pum, pum, pum. Cada vegada més ràpid i més fort. Unes noies han marxat. Ha caigut un cafè, només pot ser una cosa. Només pot estar tornant a passar. Pum, pum, pum. S'està costant. Ha tornat, no hi ha cap altre opció. Ens van dir que el millor era estar-se quiet, no moure's, no perdre els nervis... lalalala, i love you like a madman, lalala... pensa en alguna cosa. Pum, pum, pum. Ja està aquí. Quiets, quiets, quiets, quiets. No et moguis, no et moguis. No et moguis. El que més por em fa es veure com es queda tot a les fosques, és tan gros... tapa tota la llum. No miris, ni miris, no miris. Només entra per la finestra un raig de sol. L'haig de veure. L'última vegada tenia tanta por que no em vaig atrevir, i després només pensava en com m'hagés agradat veure'l. Encara que fos un segon. Va, va, a poc a poc. No passarà res. Uauoooau. Em sortirà el cor per la boca. És preciós i terrorífic... quin ull tan gros. Aiaiaiaia. Ha parpedejat. Que no es mogui ningú. Sembla una gegantina serp plena de colors... i això.. no no, que no es mogui gaire... sembla que miri cap aquí dintre. No, aixeca el cap.. i... merda. Quantes dents. Cada una és com el sofà de casa de grossa... buf.. que marxi, que marxi. No puc apartar la vista de les dents, tant de bo no hagués mirat. Ara entenc perquè deien que no miréssim... no ho entenia fins ara. Mira que se n'han fet debats a la tele i als diàris. Com actuar si passa, què s'ha de fer, què sobretot no es pot fer... uau, es mou, sembla que marxi. Pum, pum, pum, pum. S'està movent. Llum, bona senyal. Ja entra llum a la classe. Tothom està igual, ara ho veig. Molta gent està plorant. Mentre no es moguin no passarà res... va va, que marxa, que marxa. Tot il.luminat. Pum, pum, pum. Marxa, marxa... que bé. Estic eufòrica, em desmaiaré, no he esmorzat i cauré rodona. Aaaah, tinc ganes de cridar i posar-me a correr, però no puc more ni un dit. No, no. Una altra vegada foscor... no, falsa alarma. Era la cua, només era la cua. Només era la cua!!! ja està. Pum, pum, pum, pum. Cada vegada més suau, més llunyà. La professora torna a entrar. Ja ha passat, ja ha passat. Seguirem amb la classe. On ens havíem quedat?

Mistouflet

Era l'any 1998 i jo tenia 11 anys. Estàvem a la platja, al passeig de Sant Salvador, i van aparèixer dues noies en patins dient que havien trobat un gat abandonat pel carrer. Preguntaven a tothom si se'l volia quedar, però semblava que ningú podria. Al final, i no se exactament perquè, els meus pares em van dir que sí. Mai haviem tingut un animal: el meu pare és molt al.lèrgic, el meu germà era molt asmàtic de petit, la meva mare mai ha estat una gran amant de tenir animals a casa, i jo també necessitava (i necessito) el ventolín. Així que, realment, no se com és que van dir que sí. Suposu que em vaig posar tant pesada que al final van creure que tampoc era tan greu acollir aquell gat.

Era molt petit, bastant lleig, amb les orelles desproporcionadament grosses en relació amb la resta del seu cos, estava molt primet i no parava quiet. Vam decidir que es diria Mistouflet ja que el meu pare havia tingut un gat de petit que es deia així. El primer que vam fer va ser anar a La Flor, el "colmado" de Sant Salvador, per comprar-li una mica de pernil dolç. Perquè jugués, vam fer una pilota amb una fulla d'un diari que no va parar d'intentar caçar fins que es va cansar. Al olorar el pernil, es va tornar boig i ja mai més ha deixat de fer-ho al sentir que el trèiem de la nevera. Recordo que la primera nit no em van deixar dormir amb ell perquè deien que podia portar alguna malaltia, però que al despertar-me al matí i anar-lo a buscar, el vaig trobar dormint dintre (dels llençols) del llit del meu germà (privilegis de ser el gran, suposu). No cal dir que llavors ja el considerava el Brad Pitt dels gats.

A Sant Salvador, aquell estiu, el Mistu va viure totes les aventures que un gat petit pot viure en una casa que té amagatalls, i una terraça per la que escapar-se. Sóc molt patidora, ho reconec, i cada vegada que marxava de casa a passejar pels terrats, jo em quedava esperant ansiosament que tornés. Una de les coses que em feia més gràcia era veure com corria per la sorra; anava des del passeig fins pràcticament el mar corrent com un desesperat aixecant una exagerat núvol de pols al seu pas. És evident que també patia al veure que hi havia gossos pel seu voltant que el volien devorar, encara que ell mai els hi hagi tingut por (al revés).

I de Sant Salvador, el vam portar a Barcelona. Abans vivíem en un quart, però dels que són bastant alts. Allà la mixa (perquè, sorprenentment, sempre li hem canviat el sexe al referir-nos a ell) va haver de ser capat. Va ser el primer cop que el vam portar al veterinari i el van haver de punxar. Mai he vist una cosa tan petita i al mateix temps tan ferotge. Al entrar al veterinari el Mistu es convertia en una pantera agressiva, en un supervivent; docilitat, ronroneos i jocs quedaven a la porta. Sempre m'ha caigut bé per la seva peculiar selecció de la gent a la que estimava, i a la que odiava. En el pis, teníem un balcó. En el balcó venien coloms. La mixa era un gran caçador. És així com es va caure del quart pis. Van ser uns moment de molta angoixa ja que no el trobàvem de cap manera dintre de casa. El meu pare va baixar al carrer i se'l va trobar al portal tot ferit i enssangrentat. Miraculosament no es va fer res. Simplement, des de la caiguda, es va quedar amb la mandíbula una mica afluixada, cosa que ha fet que sempre, o casi sempre, traiés una mica la llengua. Aquí ja va començar a ser conegut com "el gato volador".

Un altre dels estius a Sant Salvador, el Mistu va tornar a volar pels aires. Aquesta vegada nosaltres estàvem al passeig, des del que es veu el balcó de casa nostra. En aquest, hi ha una barana cilíndrica daurada per la que al Mistu es va dedicar a caminar durant una temporada. Lògicament, un dia va relliscar i el vam veure caure d'uns 8 metres direcció terra. Aquesta vegada tampoc es va fer res. Ja era el gato volador. No se quan feia que el teníem, però ara ja dormia sempre amb nosaltres. Tenia la capacitat d'ocupar d'una manera descarada el llit i col.locar-se als llocs més estratègics per impedir la movilitat de les cames humanes. Estàs a les fosques, sents un soroll de passets en mig de la nit, de cop notes un pes al llit, i un fortíssim ronrroneig, com el d'una locomotora; el Mistu ja estava amb tu.

Va arribar el moment de canviar-nos de casa i venir a la que estem ara. Aquí tenim un jardinet per al que, si saps com i ets àgil, pots enfilar-te i accedir als terrats dels veïns. Un paradís per la mixa. Aquí sí que patia esperant-lo i cridant-lo fins que el veia aparèixer al fons d'una taulada, i anava, a poc a poc, baixant fins entrar dintre de casa. En una de les seves múltiples escapades en busca de fascinants aventures, el Mistu va conèixer el seu arxienemic: un gat anomenat Tostones. Les taulades no són gaires, i el domini d'aquestes només podia ser d'un dels dos. Una vegada el meu germà va haver d'anar-lo a buscar (agilitat i poc coneixement) pels teulats. El va trobar en una zona per la que havia baixat, però no podia tornar a pujar. Al tornar a casa amb el gat als braços el vaig veure com un gran heroi. Una altra vegada, al veure que no tornava, vam descobrir que s'havia ficat a casa de Tostones i tenia a tota la família morta de por. El vam anar a buscar i estava a dintre d'un petit magatzem bufant i esgarrapant a qualsevol que se li acostés. Tenia caràcter.

Passada aquesta època adolescent i juvenil, el gat va adoptar unes costums més madures. Ja no s'escapava pels taulats, i no calia estar-lo vigilant tota l'estona. Ell només sortia al jardí a menjar gespa, intentar caçar alguns ocells (amb unes preparacions dignes de ser vistes per la seva poca utilitat) o a simplement prendre una mica el sol. És llavors quan es va dedicar a passar les tardes a la finestra. En una habitació de la casa tenim una finestra que dóna just a peu de carrer; des d'aquesta veus la gent passar a la teva mateixa altura. Per evitar que la trenquin o ens entrin a robar, hi ha instal.lada una reixa metàl.lica. Entre la reixa i la finestra queda un petit espai. És en aquest espai on el gat passava les tardes i els dies de manera que ell podia veure als de fora i ells el podien veure a ell, però ningú no li podia fer mal. És evident, i no és broma, que es va fer famós. Li deien el gat de Vallirana (el carrer es diu així), i els nens el venien a veure per dir-li coses. Moltes vegades picàven al interfono creient que l'haviem oblidat fora i no podia entrar. Inocents. Però aquesta costum també se li va passar.

El Mistu s'ha anat fent gran i en els últims anys ha estat tot un senyor. La seva rutina consistia en dormir 16 hores diàries, menjar i beure aigua, posar-se sempre que podia a sobre de tothom, ser acariciat, estirar-se on el sol tocava quan feia més fred, i a les zones més fresques quan feia més calor, jugar una mica, passejar pel jardí... era el Rei de la casa. Pels matins, cap a les 7, tenia la divertida (sinó et tocava sentir-lo a tu) costum de plantar-se a l'habitació i començar a miolar fins que et despertaves. Casi sempre li ha tocat a la meva mare aixecar-se molt aviat perquè la mixa l'estava cridant, o fins i tot l'avisava posant-li la pota al cap. Tots l'hem estimat molt des del principi, però a la meva mare és a la que més li va costar fer-li carícies. També és la que més carícies li feia, i més l'ha cuidat amb el pas del temps. De fet tots l'hem cuidat molt a la nostra manera.

Mistouflet, mixa, mixola, gordu, gordinflas, smichaels, mixi, Mistu, mistufla, recelós, gattoou... sigui amb el nom que sigui ha estat el meu gat. I ha estat el nostre gat. Tothom que l'ha conegut li tenia carinyu perquè tenia personalitat i es feia estimar fins i tots per aquells que diuen que els gats no els hi agraden. Ahir es va haver de morir, i tenia 11 anys. Jo en tinc 22, així que puc dir que hem compartit mitja vida. El que està clar és que sempre el recordarem com el millor gat que podríem haver tingut.

Any nou

Finalitzades les innumerables reunions familiars amb l'objectiu de descordar-se el primer botó del pantaló, queda per davant un nou any nou. I començar una cosa, sempre suposa acabar-ne una altra. En aquest cas, acabar un 2008 que és impossible de resumir, però que sí que ha tingut unes constants. He tornat a tenir ganes i interès per tot el que té a veure amb estudiar Humanitats; he descobert a Manel i a Mishima, entre molts d'altres, però sobretot a Mishima; he viscut un estiu pleníssim de platges amb sargantanes i fars; he anat a molts concerts, i recordo amb especial il.lusió els de Mishima, els de Manel, el de Radiohead, els de Vetusta Morla i el d'Iván Ferreiro; he fet moltes fotografies amb la càmara d'ull de peix; he escoltat Bon Iver; he tingut motius per estimar Lisboa; he vist molts capítols de Lost i he begut moltes cerveses amb gent que estimo. La família. En definitiva, nou objectes per començar el 2009 (i ha estat casualitat).

1. El Prometeu encadenat, Èsquil. Mai un treball m'havia motivat tant. I qui va haver d'aguantar-me parlant de Blade Runner, de L'home de la Sorra, i del Prometheus de Goethe ho sap.

2. Las personas del verbo, Jaime Gil de Biedma. No és només aquest recull de poemes, és el que ha suposat aquesta assignatura sencera.

3. Una foto de la platja de Portinax, Eivissa. No cal dir gaire cosa més.

4. Una foto de la carretera de Formentera. Una carretera amaga un vehícle; o 720km; o la meva preciosa moto.

5. Una entrada del concert de Manel al Heliogàbal. Perquè Manel ha estat un gran descobriment per mi i per molts, i el concert del divendres va ser impresionant.

6. Trucar a casa, pagar la multa, recollir les fotos, Mishima. Cada lletra de cada una de les cançons de cada un dels dos cd's en català de Mishima, em fan pensar en molts moments. Bàsicament em fan pensar en tu. Set tota la vida.

7. Uns negatius qualsevols. Ull de peix, sí.

8. Una piruleta en forma de cor. Sempre és cursi, i sempre és simbòlica. Em fa pensar en vosaltres, i per vosaltres entenc amistat.

9. Tu...