I de tant en tant em venen al cap els carrers de París, i les nits en pensions que es converteixen en un palacio donde nunca falta espacio para más de un corazón. I em crec totes les frases, pel.lícules, llibres i cançons que descriuen una màgia oculta entre cada una de les parelles que es fan petons entre un Pont i un altre, i acaben plorant perquè no volen marxar mai.
I m'agradaria tornar a passar-me tres hores seguides bebent pintes en aquell bar del Quartier Latin, o agafar-te de la mà quan ja és fosc i a tothom deixa d'interessar-li el que fan els altres. I caminar quan la enorme torre està il.luminada sentint la teva veu, i sobretot el teu riure, per acabar amb el toco tu boca, con un dedo toco el borde de tu boca en una petita habitació. I enyoro la sensació d'estar volant només per arribar a un aeroport on sé que hi seràs tu, i ens haurem de reconèixer en els ulls de l'altra per vegada que fa mil. Respirar profundament després de les infinites escales del Sacre-Coeur, o quedar-me sense respiració quan t'acostes. Visitar Oscar Wilde, Edith Piaf, Apollinaire, Jim Morrison o Marcel Proust en un escenari ple de tombes i de colors vermells. Tancar els ulls amb el sol de mitja tarda sobre la cara, els peus a tocar del Sena i dibuixar el camí de formigues que fan les pigues del teu cos.
I és que, inevitablement, llegir Rayuela sempre fa que tot es mogui cap a París i els seus carrers laberíntics plens de casualitats, on les paraules perden sentit o es magnifiquen. I quan ho escriu Cortázar tot sembla tan fàcil.
Como si se pudiese elegir en el amor, como si no fuera un rayo que te parte los huesos y te deja estaqueado en la mitad del patio. Vos dirás que la eligen porque-la-aman, yo creo que es al verse. A Beatriz no se la elige, a Julieta no se la elige. Vos no elegís la lluvia que te va a calar hasta los huesos cuando salís de un concierto.
