Noia de porcellana

Noia de porcellana
buscava una ànima dintre teu
i això era com buscar
papallones blanques damunt la neu.

En plena psicòsis per culpa dels porcs i els virus, en ple atac de nervis per culpa del Barça, i el que ens espera el dissabte, en plena arribada de la primavera i el polen que t'ataca de manera exagerada mentre vas en moto, li he trobat un trascendentalisme al meu amor cap a les estàtues.

i tornes a riure pallasso

Un dilluns

Oh no. No pot ser. No, no, no, no, no, no. Encara no, encara no... però si és impossible que ja sigui l'hora. 10 minuts més. Però quin horror, si encara no poden ser les 7. Dilluns del dimoni... ara m'aixeco. Agafaré l'entrepà de la nevera, no em puc deixar les claus de la taquilla ni el carregador del mòbil. M'hauria de dutxar, però potser no cal. No, no cal. No vull. Què bé s'està al llit... Però.. què? com pot.. meerda! una altra vegada. Va va va que no arribo, les 8. Les 8! no poden ser les 8. Texans, sí. Quins? és igual, aquests. Samarreta, la camisa, la camisa.. no la trobo. Samarreta. On he deixat les bambes? sota la cadira, no. Al menjador, ara ho miro. Però quina mala cara, quin cabell... M'hauria d'haver dutxat. Sempre igual. Al menys em rento les dents, les mans i la cara. Semblo un ésser humà? Les bambes, les bambes... aquí! i l'altre? no puc anar amb només una bamba. On s'haurà ficat..? per fi! no puc entendre com ha anat a parar aquí sota. I això? una pila.. i la tapa del mando de la tele... tot sota el sofà, per això no ho trobava. No tinc temps, no tinc temps, ni que ara ja estigués a la moto no arribaria, i encara no estic a sobre de la moto. Entrepà, nevera, got de suc? cafè? no n'hi ha. Suc. És igual. I el casc de la moto on és? aquí. Claus, mòbil, claus, bossa, moneder.. ja ho tinc tot. Al menys la moto segueix on la vaig deixar. Ja està, fa dos minuts que hauria d'haver arribat, però ara ja no hi puc fer res. M'he deixat alguna cosa... no ho sé. Em sembla que sí... però idiota!! què em vols matar, em vols matar, eh? em vols matar! mira per on vas, intermitent! posa l'intermitent! autobús asquerós, autobusero incompetent... el carregador... ja ho sabia, sabia que passaria, sempre el mateix. Ara em quedaré sense mòbil, no podré trucar, es pensaran que m'ha passat algo, no podré avisar que no puc anar a dinar, no... gasolina. Gasolinera. No tinc suelto, però tinc la targeta. Crec. Avera, les claus. Hola, 3 euros de 95 a la 2. Gràcies. Firme aquí. Si, deu. Parlar amb un casc posat no pot ser normal. Ha triat eurosúper 95. Com odïo aquesta veu. Vale, ja està. No vessa, no vessa, no vessa. Bé! ale, ja està. Cada vegada em costa més arrancar-la, em toca revisió d'aqui 1000 km. Com ho faré? l'hauré de deixar tot el dia, quina mandra... potser el dimecres que no faré res pel matí.. o un divendres. Però després l'hauré d'anar a buscar. Ai no ho sé, ja ho pensaré. Quina hora és? i 37. No pot ser, aquest rellotge no funciona. Avera, semàfor, vermell. Ara puc mirar el mòbil. 8:29. Bueno, mitja horeta, tampoc n'hi ha per tant. Ja arribo. Lloc... lloc... no no no. Aquí hi ha un racó. M'emporto el casc? no, el deixo aquí. Aquest vespre aniré a fer una cervesa. I love you like a Madman.. taninupipiririi.. next time I remember your birthday. tananaaan. Avera si venen de concert, potser a l'estiu. Aquestes escales em canses massa.. hauria de fer esport, tornar a la bici o alguna cosa així. Hauria de tenir més voluntat, perquè això no pot ser. Però la bici me la robaràn una altra vegada. Avera.. entro per la porta del darrera així no molesto. Aquesta dona em fa molt riure, que plena està la classe. On puc...? allà. Vaig. Aquest noi podria enxufar l'ordinador a... en fi. Ja m'ajupo. Ja està. Hola, hola. Espero tenir les ulleres. Què diu? res, no hem fet gaire. Té. Gràcies. Quin dia és avui? avera. 27/04/09. Se m'acabaràn els fulls blancs. Si hi penso n'agafaré del calaix de casa. Segur que no me'n recordo. Perquè parlem de la Segona Guerra Mundial com a una guerra total? com veieu aquí... Això costarà d'estudiar. Ja m'ho veig. Sort que la fem bastants. Em sembla que vibra el terra.. no pot ser. Deu ser el metro. Però si per aquí no passa el metro. Ai ai.. què pot ser. L'última vegada que ho vaig notar... però no, no. Van dir que allò ja s'havia acabat. Notes el terra vibrant? sí, però pensava que eren coses meves. No serà...? no no, no crec. No siusplau. Que passi, que passi. La professora està neguitosa, se li nota. Ella també ho deu tenir al cap. Però ja fa molt d'allò... és impossible. Uou, vale. Quina por, quina por... ha parat d'explicar, mala senyal. Tothom està igual. Cada vegada és més fort, ara ja es mouen fins i tot les llums. Pum, pum, pum, pum. Cada vegada més ràpid i més fort. Unes noies han marxat. Ha caigut un cafè, només pot ser una cosa. Només pot estar tornant a passar. Pum, pum, pum. S'està costant. Ha tornat, no hi ha cap altre opció. Ens van dir que el millor era estar-se quiet, no moure's, no perdre els nervis... lalalala, i love you like a madman, lalala... pensa en alguna cosa. Pum, pum, pum. Ja està aquí. Quiets, quiets, quiets, quiets. No et moguis, no et moguis. No et moguis. El que més por em fa es veure com es queda tot a les fosques, és tan gros... tapa tota la llum. No miris, ni miris, no miris. Només entra per la finestra un raig de sol. L'haig de veure. L'última vegada tenia tanta por que no em vaig atrevir, i després només pensava en com m'hagés agradat veure'l. Encara que fos un segon. Va, va, a poc a poc. No passarà res. Uauoooau. Em sortirà el cor per la boca. És preciós i terrorífic... quin ull tan gros. Aiaiaiaia. Ha parpedejat. Que no es mogui ningú. Sembla una gegantina serp plena de colors... i això.. no no, que no es mogui gaire... sembla que miri cap aquí dintre. No, aixeca el cap.. i... merda. Quantes dents. Cada una és com el sofà de casa de grossa... buf.. que marxi, que marxi. No puc apartar la vista de les dents, tant de bo no hagués mirat. Ara entenc perquè deien que no miréssim... no ho entenia fins ara. Mira que se n'han fet debats a la tele i als diàris. Com actuar si passa, què s'ha de fer, què sobretot no es pot fer... uau, es mou, sembla que marxi. Pum, pum, pum, pum. S'està movent. Llum, bona senyal. Ja entra llum a la classe. Tothom està igual, ara ho veig. Molta gent està plorant. Mentre no es moguin no passarà res... va va, que marxa, que marxa. Tot il.luminat. Pum, pum, pum. Marxa, marxa... que bé. Estic eufòrica, em desmaiaré, no he esmorzat i cauré rodona. Aaaah, tinc ganes de cridar i posar-me a correr, però no puc more ni un dit. No, no. Una altra vegada foscor... no, falsa alarma. Era la cua, només era la cua. Només era la cua!!! ja està. Pum, pum, pum, pum. Cada vegada més suau, més llunyà. La professora torna a entrar. Ja ha passat, ja ha passat. Seguirem amb la classe. On ens havíem quedat?

Mistouflet

Era l'any 1998 i jo tenia 11 anys. Estàvem a la platja, al passeig de Sant Salvador, i van aparèixer dues noies en patins dient que havien trobat un gat abandonat pel carrer. Preguntaven a tothom si se'l volia quedar, però semblava que ningú podria. Al final, i no se exactament perquè, els meus pares em van dir que sí. Mai haviem tingut un animal: el meu pare és molt al.lèrgic, el meu germà era molt asmàtic de petit, la meva mare mai ha estat una gran amant de tenir animals a casa, i jo també necessitava (i necessito) el ventolín. Així que, realment, no se com és que van dir que sí. Suposu que em vaig posar tant pesada que al final van creure que tampoc era tan greu acollir aquell gat.

Era molt petit, bastant lleig, amb les orelles desproporcionadament grosses en relació amb la resta del seu cos, estava molt primet i no parava quiet. Vam decidir que es diria Mistouflet ja que el meu pare havia tingut un gat de petit que es deia així. El primer que vam fer va ser anar a La Flor, el "colmado" de Sant Salvador, per comprar-li una mica de pernil dolç. Perquè jugués, vam fer una pilota amb una fulla d'un diari que no va parar d'intentar caçar fins que es va cansar. Al olorar el pernil, es va tornar boig i ja mai més ha deixat de fer-ho al sentir que el trèiem de la nevera. Recordo que la primera nit no em van deixar dormir amb ell perquè deien que podia portar alguna malaltia, però que al despertar-me al matí i anar-lo a buscar, el vaig trobar dormint dintre (dels llençols) del llit del meu germà (privilegis de ser el gran, suposu). No cal dir que llavors ja el considerava el Brad Pitt dels gats.

A Sant Salvador, aquell estiu, el Mistu va viure totes les aventures que un gat petit pot viure en una casa que té amagatalls, i una terraça per la que escapar-se. Sóc molt patidora, ho reconec, i cada vegada que marxava de casa a passejar pels terrats, jo em quedava esperant ansiosament que tornés. Una de les coses que em feia més gràcia era veure com corria per la sorra; anava des del passeig fins pràcticament el mar corrent com un desesperat aixecant una exagerat núvol de pols al seu pas. És evident que també patia al veure que hi havia gossos pel seu voltant que el volien devorar, encara que ell mai els hi hagi tingut por (al revés).

I de Sant Salvador, el vam portar a Barcelona. Abans vivíem en un quart, però dels que són bastant alts. Allà la mixa (perquè, sorprenentment, sempre li hem canviat el sexe al referir-nos a ell) va haver de ser capat. Va ser el primer cop que el vam portar al veterinari i el van haver de punxar. Mai he vist una cosa tan petita i al mateix temps tan ferotge. Al entrar al veterinari el Mistu es convertia en una pantera agressiva, en un supervivent; docilitat, ronroneos i jocs quedaven a la porta. Sempre m'ha caigut bé per la seva peculiar selecció de la gent a la que estimava, i a la que odiava. En el pis, teníem un balcó. En el balcó venien coloms. La mixa era un gran caçador. És així com es va caure del quart pis. Van ser uns moment de molta angoixa ja que no el trobàvem de cap manera dintre de casa. El meu pare va baixar al carrer i se'l va trobar al portal tot ferit i enssangrentat. Miraculosament no es va fer res. Simplement, des de la caiguda, es va quedar amb la mandíbula una mica afluixada, cosa que ha fet que sempre, o casi sempre, traiés una mica la llengua. Aquí ja va començar a ser conegut com "el gato volador".

Un altre dels estius a Sant Salvador, el Mistu va tornar a volar pels aires. Aquesta vegada nosaltres estàvem al passeig, des del que es veu el balcó de casa nostra. En aquest, hi ha una barana cilíndrica daurada per la que al Mistu es va dedicar a caminar durant una temporada. Lògicament, un dia va relliscar i el vam veure caure d'uns 8 metres direcció terra. Aquesta vegada tampoc es va fer res. Ja era el gato volador. No se quan feia que el teníem, però ara ja dormia sempre amb nosaltres. Tenia la capacitat d'ocupar d'una manera descarada el llit i col.locar-se als llocs més estratègics per impedir la movilitat de les cames humanes. Estàs a les fosques, sents un soroll de passets en mig de la nit, de cop notes un pes al llit, i un fortíssim ronrroneig, com el d'una locomotora; el Mistu ja estava amb tu.

Va arribar el moment de canviar-nos de casa i venir a la que estem ara. Aquí tenim un jardinet per al que, si saps com i ets àgil, pots enfilar-te i accedir als terrats dels veïns. Un paradís per la mixa. Aquí sí que patia esperant-lo i cridant-lo fins que el veia aparèixer al fons d'una taulada, i anava, a poc a poc, baixant fins entrar dintre de casa. En una de les seves múltiples escapades en busca de fascinants aventures, el Mistu va conèixer el seu arxienemic: un gat anomenat Tostones. Les taulades no són gaires, i el domini d'aquestes només podia ser d'un dels dos. Una vegada el meu germà va haver d'anar-lo a buscar (agilitat i poc coneixement) pels teulats. El va trobar en una zona per la que havia baixat, però no podia tornar a pujar. Al tornar a casa amb el gat als braços el vaig veure com un gran heroi. Una altra vegada, al veure que no tornava, vam descobrir que s'havia ficat a casa de Tostones i tenia a tota la família morta de por. El vam anar a buscar i estava a dintre d'un petit magatzem bufant i esgarrapant a qualsevol que se li acostés. Tenia caràcter.

Passada aquesta època adolescent i juvenil, el gat va adoptar unes costums més madures. Ja no s'escapava pels taulats, i no calia estar-lo vigilant tota l'estona. Ell només sortia al jardí a menjar gespa, intentar caçar alguns ocells (amb unes preparacions dignes de ser vistes per la seva poca utilitat) o a simplement prendre una mica el sol. És llavors quan es va dedicar a passar les tardes a la finestra. En una habitació de la casa tenim una finestra que dóna just a peu de carrer; des d'aquesta veus la gent passar a la teva mateixa altura. Per evitar que la trenquin o ens entrin a robar, hi ha instal.lada una reixa metàl.lica. Entre la reixa i la finestra queda un petit espai. És en aquest espai on el gat passava les tardes i els dies de manera que ell podia veure als de fora i ells el podien veure a ell, però ningú no li podia fer mal. És evident, i no és broma, que es va fer famós. Li deien el gat de Vallirana (el carrer es diu així), i els nens el venien a veure per dir-li coses. Moltes vegades picàven al interfono creient que l'haviem oblidat fora i no podia entrar. Inocents. Però aquesta costum també se li va passar.

El Mistu s'ha anat fent gran i en els últims anys ha estat tot un senyor. La seva rutina consistia en dormir 16 hores diàries, menjar i beure aigua, posar-se sempre que podia a sobre de tothom, ser acariciat, estirar-se on el sol tocava quan feia més fred, i a les zones més fresques quan feia més calor, jugar una mica, passejar pel jardí... era el Rei de la casa. Pels matins, cap a les 7, tenia la divertida (sinó et tocava sentir-lo a tu) costum de plantar-se a l'habitació i començar a miolar fins que et despertaves. Casi sempre li ha tocat a la meva mare aixecar-se molt aviat perquè la mixa l'estava cridant, o fins i tot l'avisava posant-li la pota al cap. Tots l'hem estimat molt des del principi, però a la meva mare és a la que més li va costar fer-li carícies. També és la que més carícies li feia, i més l'ha cuidat amb el pas del temps. De fet tots l'hem cuidat molt a la nostra manera.

Mistouflet, mixa, mixola, gordu, gordinflas, smichaels, mixi, Mistu, mistufla, recelós, gattoou... sigui amb el nom que sigui ha estat el meu gat. I ha estat el nostre gat. Tothom que l'ha conegut li tenia carinyu perquè tenia personalitat i es feia estimar fins i tots per aquells que diuen que els gats no els hi agraden. Ahir es va haver de morir, i tenia 11 anys. Jo en tinc 22, així que puc dir que hem compartit mitja vida. El que està clar és que sempre el recordarem com el millor gat que podríem haver tingut.

espurna que vola en el.lipsi

Arbre que mira farola
farola que mira façana
façana que mira rellotge
rellotge que mira campana
campana que mira finestra
finestra que mira tranvia
tranvia que mira bufanda
bufanda que mira robot

Ai las! sa vida és un principi, un nus i un desenllaç

Maus, d'Art Spiegelman

Maus és la història de Vladeck Spiegelman, supervivent del terrible Auschwitz, narrada pel seu fill i autor del còmic, Art Spiegelman. En aquesta novel.la gràfica no només es fa un retrat a partir d'un testimoni real del que va passar, sinó que també se'ns dóna la oportunitat d'endinssar-nos en la psicologia de l'home en que s'ha convertit Vladeck, en la relació que manté amb el seu fill Art i amb el món que l'envolta, en la increïble història d'amor que va viure amb la seva mare, o fins i tot, en les dificultats amb les que es troba l'autor al atrevir-se a parlar d'un tema tan delicat. El sentiment de culpa per no haver viscut aquell infern i haver tingut una vida millor a la del seu pare, el record constant del suïcidi de la seva mare, i la necessitat d'intentar entendre el perquè dels camps de concentració, són el que motiva al protagonista/autor a entrevistar al seu pare. Tot això està mostrat des d'una prespectiva molt gràfica i simbòlica ja que, tots els personatges, tenen aparença animal. Així els jueus passen a ser ratolins i els nazis gats. Però això no afecta la seva profunditat en absolut; a partir de la segona vinyeta ja no veus ratolins, ni gats, sinó persones (o monstres) que commouen.

Pateixes amb ells, plores amb ells, i fins i tot t'enamores amb ells. És un relat sincer, compromès, detallat i perfecte. Cito a Umberto Eco:

"La verdad es que Maus es un libro que uno no puede dejar, ni siquiera para dormir. Cuando dos de los ratones hablan de amor, te conmueve; cuando sufren, lloras. Poco a poco, a través de este relato compuesto de sufrimiento, humor y los desafíos cotidianos de la vida, uno queda atrapado por el lenguaje de una antigua familia del este de Europa, y es arrastrado por su ritmo suave e hipnotizador. Y cuando uno acaba Maus, se siente triste por haber abandonado ese mundo mágico..."

Dia 2. 22

y dormíamos tan juntos que amanecíamos siameses, y medíamos el tiempo en latidos. But I want want want to be your love. Dejarse llevar suena demasiado bien, jugar al azar, nunca saber donde puedes terminar o empezar. I'm yours and suddenly you're mine, and it's brighter than sunshine. I que estimes en el fons les meves imperfeccions. Nice dream, nice dream, nice dream. Universos infinitos como el nuestro. I've got blonde on blonde, on my portable stereo, it's a lullaby. Rompiendo las barreras del sonido voy, tambores anunciando el fin del mundo son, latidos que se escapan de mi corazón. Cierra los ojos un minuto, que te llevo a un lugar... imagina una calita, yo te sirvo una clara. But can you save me? come on and save me. If you could save me. We can live like Jack and Sally if we want, where you can always find me. Si dices mi nombre es espectáculo, y me tiemblan las entrañas, y se aprietan las paredes de este mundo. And if I could be who you wanted, all the time, all the time. You're a part time lover and a full time friend. With your hand on my shoulder, a meaningless movement, a movie script ending. Pero como una señal, tan pequeña como un gesto microscópico, sintomático, energético e histérico. Oigo tu voz siempre antes de dormir, me acuesto junto a tí, y aunque no estás aquí, en esta oscuridad la claridad eres tú. Tan breu, com qui no espera resposta, tan breu com qui sap el que diu, Ara i aquí, t'estimo. Tu tria l'estrella que t'agradi més, que jo hi seré a dins, cuidant de que tu tinguis, els somnis més guapíssims que es poguessin tenir. Vine, recolza't al meu pit, i escolta...


m'he tornat a enamorar de tu