L'any que ve més! sí. Deixant de banda que pràcticament m'he quedat sense peus i esquena, llevar-me diumenge al matí i recordar: el haver vist sortir el sol al costat del mar per primera vegada aquest any, cridar la canción de nuestra vida, veure els fanalets de Manel amb la lluna al fons, suar sense parar mentre Neil Hannon ens hipnotitzava a tots, somriure al escoltar The Mummers, posar-me tendre amb Dorian, ballar sota la llum verda descalça, els ullets, saltar amb The Lucksmiths, criticar els graus de modernisme als que pot arribar l'ésser humà, dormir contra un mur mentre es projectaven imatges porno dels anys 20, embogir cada vegada que sonava Michael Jackson, y aquella bailarina tan menuda y blanca amb The New Raemon, sorprendre'm amb una versió de Shugo Tokumaru, pensar que l'ukelele està de moda, i està rodejada de gent maca... m'ha fet pensar un any més que el Faraday sempre val moltíssim la pena.
Joan Colomo, Mishima, Standstill, Roger Mas, Delafé y las flores azules, La Brigada, una piscina, cerveses, patxaran... i un increïble Will Johnson amb Anímic a la sala Apolo ,fan impossible poder oblidar els dies per Arbúcies.
