4t 1a

Bon nadal

"Protagonistes" Pau Vallvé from Seitofilms on Vimeo.

Poesia

tornaràs a sentir. tornaràs a plorar, tornaràs a veure, tornaràs a riure, tornaràs a tremolar

Tonight we fly

Tonight we fly
Over the chimney tops
Skylights and slates -
Looking into all your lives
And wondering why
Happiness is so hard to find

Over the doctor, over the soldier
Over the farmer, over the poacher
Over the preacher, over the gambler
Over the teacher, over the writer
Over the lawyer, over the dancer
Over the voyeur,over the builder and the destroyer,
Over the hills and far away

No sé cómo te atreves

No sé cómo te atreves a venir a decirme que me quieres, cuando yo te he suplicado muchas veces y jamás me hiciste caso. No sé cómo puedes atreverte, a venir a pedirme que te acepte, cuando tú no has aceptado ni una sola de las cosas que te digo.

Al mar

Després de tant de temps, i amb la pluja que està caient, trobo que toca treure'l a la llum. No és que n'estigui orgullosa, però li tinc un carinyo especial. El youtube és tremendo.

1,2,3 Sol

Romper un silencio así no tiene perdón...
... a través de tu risa la vida me pide perdón

Cuando ella toca el piano

Vivo en una ciudad que está enferma,
y Barcelona sobrevivirá gracias a ella.

PopArb

Joan Colomo, Mishima, Standstill, Roger Mas, Delafé y las flores azules, La Brigada, una piscina, cerveses, patxaran... i un increïble Will Johnson amb Anímic a la sala Apolo ,fan impossible poder oblidar els dies per Arbúcies.

Ordre i Aventura

Diu que has entès la sola llei i el seu imperi,
que tota mesura ha de ser estranya al seu poder,
hi ha una dama blanca que t'espera urdint el gran misteri
hi ha una barca amb un rei ferit i pecador.

Tot és ordre i aventura,
tot és ordre i aventura.

Si avui et sents sol i creus que has perdut el teu senderi,
i et pintarà un camí dargent sobre el mar fosc;
diu que ella és pura però contamina el teu criteri,
qui s'hi encomana viu per sempre sota una altre llum.

Entre l'ordre i l'aventura,
entre l'ordre i l'aventura,
entre l'ordre, l'aventura.

Where the Wild things are

She says, Hey babe
Take a walk on the wild side
Hey honey
Take a walk on the wild side

Micah P. Hinson

Feia molt que no escoltava Micah P. Hinson, i al fer-ho he entès perquè. Totes les cançons et transporten a un estat d'ànim equiparable a un vespre de diumenge on tot és gris, a tu et parlen en francès, queda poc per l'arribada del nadal, i al carrer fa fred. És fàcil imaginar com et pujen els cargols per l'esquena.

David Bowie

Perquè quan escoltes una cançó ets incapaç de no voler-ne dues, i tres, i totes les que ets capaç d'aguantar.

songbird

Gonna write a song so she can see
Give her all the love she gives to me...

Faraday

L'any que ve més! sí. Deixant de banda que pràcticament m'he quedat sense peus i esquena, llevar-me diumenge al matí i recordar: el haver vist sortir el sol al costat del mar per primera vegada aquest any, cridar la canción de nuestra vida, veure els fanalets de Manel amb la lluna al fons, suar sense parar mentre Neil Hannon ens hipnotitzava a tots, somriure al escoltar The Mummers, posar-me tendre amb Dorian, ballar sota la llum verda descalça, els ullets, saltar amb The Lucksmiths, criticar els graus de modernisme als que pot arribar l'ésser humà, dormir contra un mur mentre es projectaven imatges porno dels anys 20, embogir cada vegada que sonava Michael Jackson, y aquella bailarina tan menuda y blanca amb The New Raemon, sorprendre'm amb una versió de Shugo Tokumaru, pensar que l'ukelele està de moda, i està rodejada de gent maca... m'ha fet pensar un any més que el Faraday sempre val moltíssim la pena.

Michael Jackson (1958 - 2009 )

Crec que els dies com ahir, els dies que faràn història per sempre, haurien de ser recordats d'una manera especial. I és que a mi sabut molt de greu sentir que Michael Jackson havia mort. Per una banda sap greu, però per altra crec que la seva mort reforçarà i ajudarà a positivar la imatge que hauria de quedar d'un mite a nivell artístic (que no personal) com ha estat ell. El que em deixa més perplexa és pensar que totes les noves generacions naixeran sabent que Michael Jackson, el dels Moon Walks, és mort. Justament com nosaltres vam nèixer sabent que Elvis era el Rei i estava mort.

Però només pots ser un dels Reis si deixes darrera teu un llegat ja no només a nivell musical, sinó que també has revol.lucionat el món dels videoclips, el de la dansa i la moda, i has generat una nova estètica que gira única i exclusivament al teu voltant. I jo em pregunto, qui no ha intentat alguna vegada caminar cap enrrera, s'ha posat la mà entre les cames, uns mitjons o un guant de color blanc, ha mogut els hombros com si fos un zombie, o ha descobert a Marcel Marceau després de sentir a Michael Jackson? Em venen molt de gust tots els programes i cd's recopilatoris que es faran des del dia d'avui.

Hoppípolla

Sempre que arriba l'època d'exàmens em converteixo en això. Un ser apàtic que només pensa en estirar-se a la ombra, beure cervesa, i llegir (el nou llibre d'Stieg Larsson, per exemple) coses que no suposin una minuciosa reflexió i un posterior treball. Ara, despertar-me i posar-me a escoltar Sigur Rós em genera un trascendentalisme casi profètic (sense saber ben bé que estic dient). Em sento com un dels nens de Glósóli corrent desesperadament precipici amunt per acabar volant, o com un dels senyors grans que no pot evitar saltar a sobre de cada toll.


Hoppípolla - Sigur Rós

Iván Ferreiro al Palau de la Música

Anar al Palau de la Música sempre és una experiència. Entres, mires el sostre amb la boca oberta, intentes entendre què són o què intenten ser totes les figures que hi ha a les columnes, penses com s'aguanta el primer pis en l'aire i pateixes per si caus... però sobretot sents que estàs en un lloc especial. I sents que la nit serà molt especial perquè sentiràs i veuràs a un dels individus que t'ha marcat més des de que tenies 14 anys.

I tot comença. Amb un surrealista Barcelona de Queen l'escenari es posa de color vermell i apareix un home amb més cabell que cara a oferir-nos unes espantables i terrorífiques distorsions de guitarra. Després resulta que és Suso Saiz, i que és la pera. Passat aquest difícil moment per les orelles, entren els membres de la banda un a un, fins que apareix l'Iván; i el Palau es torna boig. Més instrumental que mai, al principi costa sentir-li la veu per sobre de les guitarres i la bateria, però mica en mica la cosa va millorant. Moltes cançons de l'últim cd (que en té moltes que mai voldries que toqués) per començar, i un espectacular Mrs P és el que fa que es comenci a marcar la diferència (en la meva humil opinió). La gent ja està incomoda a les cadires, i voldria aixecar-se, posar-se a saltar i cridar aixecant els braços. Aquestes coses es noten.
I de cop, quan ja estàs amb l'eufòria al cos, creus que està sent un concert increïble, i estàs contenta i al mateix temps molt molesta perquè, no és que no hagis portat la càmara, sinó que aquesta ha decidit quedar-se sense bateria en el pitjor dels moments (que és molt pitjor que no haver-la portat), la banda desapareix un moment per fer que es quedin a l'escenari l'Iván i el seu germà Amaro. Ens explica que ells tenen un grupo de cabecera, un disco de cabecera actualmente, que tiene unas letras de la ostia, i que com que són tan xulos, no en faràn una versió, sinó que els han portat a tocar amb ells. I apareix Love of Lesbian al escenari, com si res. Fan un acústic entre els dos de Cuestiones de familia i de Club de Fans de John Boy, mentre competeixen per veure quin dels dos pot tenir una pose més curiosa al cantar. No cal que exterioritzi la meva emoció, ni tampoc la meva ràbia al no disposar de càmara. Es fan una abraçada i marxen. Pim pam. Aquí teneis una banda de la ostia, ens diu.
I torna la banda i cal tornar a pensar només en ells. Segueixen amb molt Mentiroso, Mentiroso, però també toquen Días azules, Canciones para el tiempo y la distancia, Ciudadano A, Me toca tirar, Extrema pobreza (de les millors). I torna a passar el mateixa d'abans. La banda marxa, i només torna, aquesta vegada, l'Iván al piano. En toca una de la que no recordo el nom, i després fa entrar a l'Amaro i fan una versió genial de Una décima de segundo d'Antonio Vega. És llavors quan arriba aquell moment que en el fons, encara que notes que a ells els hi fa ràbia, estaves esperant, i toquen una de Los Piratas. Confía en mi.. nunca has soñado poder gritar.. i creus, realment, que el equilibrio es imposible i que això t'està emocionant de veritat. Després toquen Turnedo, i la gent canta un karaoke.
En un moment d'objectivitat penses en com pot ser que un noi tan petit, amb el seu accent tan gallec i les seves contractures d'ombro (a lo Thom Yorke) mentre aixeca un dit aprop de la cara, fa petits passets amb els peus, i es posa les mans a la cintura movent la cadera, pot agradar tantíssim i pot tenir un públic tan fidel. Però parla, va tocant, et cau bé i t'emociona i no hi penses més, perquè és una tonteria pensar-ho. Al final acaba amb S.P.N.B. i confirmes el que venies pensat des de que vas comprar les entrades; la nit del 15 serà molt especial. I tot agafa una altra dimensió al saber que just fa dos anys que ho comparteixes tot amb la teva persona preferida, i que, encara que no ho puguis demostrar, el Ferreiro ha vingut a cantar per nosaltres.

Antonio Vega (1957 - 2009 )

Un día cualquiera no sabes qué hora es,
te acuestas a mi lado sin saber por qué.
Las calles mojadas te han visto crecer
y con tu corazón estás llorando otra vez.
Me asomo a la ventana, eres la chica de ayer
jugando con las flores en mi jardín.
Demasiado tarde para comprender,
chica, vete a tu casa, no podemos jugar.

La luz de la mañana entra en la habitación,
tus cabellos dorados parecen el sol.
Luego por la noche al Penta a escuchar
canciones que consiguen que te pueda amar.

Me asomo a la ventana, eres la chica de ayer,
jugando con las flores en mi jardín.
Demasiado tarde para comprender.
Mi cabeza da vueltas persiguiéndote.
Mi cabeza da vueltas…

Déjà Vu

Enganxen aquests nois amics de les arts, la veritat. Porto tot el dia amb la cançoneta en qüestió al cap, el codigo da vinci el codigo da vinci i amb que A vegades t'estimo però no m'agrades. Lailailailalalailailalalala