divendres, de maig 29, 2009

1, 2, 3


Després de la quantitat de coses que apareixen per aquest blog, com no fer referència a l'eufòria, a la il.lusió, a les abraçades irracionals, als tancaments de punys i aixecaments de braços, al primitivisme en pura essència, als banys de cervesa, al gol d'Iniesta en el temps de descompte, al 2-6 que es va menjar el Madrid vist des d'una pantalla gegant a Peñíscola, a la final de la Copa, a quedar una hora abans per agafar lloc, a anar amb moto per Barcelona i veure per totes bandes banderes, a celebrar la Lliga, a les cursilades èpiques que és capaç de treure la gent per la boca, a una final a Roma, als crits, a la celebració, al tornar-se boig per la Copa, la Lliga i la Champions? La Pepa ha fet història, que diuen.

dissabte, de maig 23, 2009

capítulo 93


I de tant en tant em venen al cap els carrers de París, i les nits en pensions que es converteixen en un palacio donde nunca falta espacio para más de un corazón. I em crec totes les frases, pel.lícules, llibres i cançons que descriuen una màgia oculta entre cada una de les parelles que es fan petons entre un Pont i un altre, i acaben plorant perquè no volen marxar mai.

I m'agradaria tornar a passar-me tres hores seguides bebent pintes en aquell bar del Quartier Latin, o agafar-te de la mà quan ja és fosc i a tothom deixa d'interessar-li el que fan els altres. I caminar quan la enorme torre està il.luminada sentint la teva veu, i sobretot el teu riure, per acabar amb el toco tu boca, con un dedo toco el borde de tu boca en una petita habitació. I enyoro la sensació d'estar volant només per arribar a un aeroport on sé que hi seràs tu, i ens haurem de reconèixer en els ulls de l'altra per vegada que fa mil. Respirar profundament després de les infinites escales del Sacre-Coeur, o quedar-me sense respiració quan t'acostes. Visitar Oscar Wilde, Edith Piaf, Apollinaire, Jim Morrison o Marcel Proust en un escenari ple de tombes i de colors vermells. Tancar els ulls amb el sol de mitja tarda sobre la cara, els peus a tocar del Sena i dibuixar el camí de formigues que fan les pigues del teu cos.

I és que, inevitablement, llegir Rayuela sempre fa que tot es mogui cap a París i els seus carrers laberíntics plens de casualitats, on les paraules perden sentit o es magnifiquen. I quan ho escriu Cortázar tot sembla tan fàcil.

Como si se pudiese elegir en el amor, como si no fuera un rayo que te parte los huesos y te deja estaqueado en la mitad del patio. Vos dirás que la eligen porque-la-aman, yo creo que es al verse. A Beatriz no se la elige, a Julieta no se la elige. Vos no elegís la lluvia que te va a calar hasta los huesos cuando salís de un concierto.

dilluns, de maig 18, 2009

Corazón coraza


La frontera que ensenya Eric Rondepierre entre la realitat i la ficció és molt fina. Té unes sèries impresionants, i val molt la pena entretindre's i mirar-se bé tota la seva pàgina. Aquesta fotografia en concret m'ha fet pensar en el porque te tengo y no. ..

Porque te tengo y no
porque te pienso
porque la noche está de ojos abiertos
porque la noche pasa y digo amor
porque has venido a recoger tu imagen
y eres mejor que todas tus imágenes
porque eres linda desde el pie hasta el alma
porque eres buena desde el alma a mí
porque te escondes dulce en el orgullo
pequeña y dulce
corazón coraza

porque eres mía
porque no eres mía
porque te miro y muero
y peor que muero
si no te miro amor
si no te miro

porque tú siempre existes dondequiera
pero existes mejor donde te quiero
porque tu boca es sangre
y tienes frío
tengo que amarte amor
tengo que amarte
aunque esta herida duela como dos
aunque te busque y no te encuentre
y aunque
la noche pase y yo te tenga
y no.

Corazón coraza. Mario Benedetti

dissabte, de maig 16, 2009

Iván Ferreiro al Palau de la Música


Anar al Palau de la Música sempre és una experiència. Entres, mires el sostre amb la boca oberta, intentes entendre què són o què intenten ser totes les figures que hi ha a les columnes, penses com s'aguanta el primer pis en l'aire i pateixes per si caus... però sobretot sents que estàs en un lloc especial. I sents que la nit serà molt especial perquè sentiràs i veuràs a un dels individus que t'ha marcat més des de que tenies 14 anys.
I tot comença. Amb un surrealista Barcelona de Queen l'escenari es posa de color vermell i apareix un home amb més cabell que cara a oferir-nos unes espantables i terrorífiques distorsions de guitarra. Després resulta que és Suso Saiz, i que és la pera. Passat aquest difícil moment per les orelles, entren els membres de la banda un a un, fins que apareix l'Iván; i el Palau es torna boig. Més instrumental que mai, al principi costa sentir-li la veu per sobre de les guitarres i la bateria, però mica en mica la cosa va millorant. Moltes cançons de l'últim cd (que en té moltes que mai voldries que toqués) per començar, i un espectacular Mrs P és el que fa que es comenci a marcar la diferència (en la meva humil opinió). La gent ja està incomoda a les cadires, i voldria aixecar-se, posar-se a saltar i cridar aixecant els braços. Aquestes coses es noten.
I de cop, quan ja estàs amb l'eufòria al cos, creus que està sent un concert increïble, i estàs contenta i al mateix temps molt molesta perquè, no és que no hagis portat la càmara, sinó que aquesta ha decidit quedar-se sense bateria en el pitjor dels moments (que és molt pitjor que no haver-la portat), la banda desapareix un moment per fer que es quedin a l'escenari l'Iván i el seu germà Amaro. Ens explica que ells tenen un grupo de cabecera, un disco de cabecera actualmente, que tiene unas letras de la ostia, i que com que són tan xulos, no en faràn una versió, sinó que els han portat a tocar amb ells. I apareix Love of Lesbian al escenari, com si res. Fan un acústic entre els dos de Cuestiones de familia i de Club de Fans de John Boy, mentre competeixen per veure quin dels dos pot tenir una pose més curiosa al cantar. No cal que exterioritzi la meva emoció, ni tampoc la meva ràbia al no disposar de càmara. Es fan una abraçada i marxen. Pim pam. Aquí teneis una banda de la ostia, ens diu.
I torna la banda i cal tornar a pensar només en ells. Segueixen amb molt Mentiroso, Mentiroso, però també toquen Días azules, Canciones para el tiempo y la distancia, Ciudadano A, Me toca tirar, Extrema pobreza (de les millors). I torna a passar el mateixa d'abans. La banda marxa, i només torna, aquesta vegada, l'Iván al piano. En toca una de la que no recordo el nom, i després fa entrar a l'Amaro i fan una versió genial de Una décima de segundo d'Antonio Vega. És llavors quan arriba aquell moment que en el fons, encara que notes que a ells els hi fa ràbia, estaves esperant, i toquen una de Los Piratas. Confía en mi.. nunca has soñado poder gritar.. i creus, realment, que el equilibrio es imposible i que això t'està emocionant de veritat. Després toquen Turnedo, i la gent canta un karaoke.
En un moment d'objectivitat penses en com pot ser que un noi tan petit, amb el seu accent tan gallec i les seves contractures d'ombro (a lo Thom Yorke) mentre aixeca un dit aprop de la cara, fa petits passets amb els peus, i es posa les mans a la cintura movent la cadera, pot agradar tantíssim i pot tenir un públic tan fidel. Però parla, va tocant, et cau bé i t'emociona i no hi penses més, perquè és una tonteria pensar-ho. Al final acaba amb S.P.N.B. i confirmes el que venies pensat des de que vas comprar les entrades; la nit del 15 serà molt especial. I tot agafa una altra dimensió al saber que just fa dos anys que ho comparteixes tot amb la teva persona preferida, i que, encara que no ho puguis demostrar, el Ferreiro ha vingut a cantar per nosaltres.

dimarts, de maig 12, 2009

Antonio Vega (1957 - 2009 )




Un día cualquiera no sabes qué hora es,
te acuestas a mi lado sin saber por qué.
Las calles mojadas te han visto crecer
y con tu corazón estás llorando otra vez.
Me asomo a la ventana, eres la chica de ayer
jugando con las flores en mi jardín.
Demasiado tarde para comprender,
chica, vete a tu casa, no podemos jugar.

La luz de la mañana entra en la habitación,
tus cabellos dorados parecen el sol.
Luego por la noche al Penta a escuchar
canciones que consiguen que te pueda amar.

Me asomo a la ventana, eres la chica de ayer,
jugando con las flores en mi jardín.
Demasiado tarde para comprender.
Mi cabeza da vueltas persiguiéndote.
Mi cabeza da vueltas…

dissabte, de maig 09, 2009

Déjà Vu



Enganxen aquests nois amics de les arts, la veritat. Porto tot el dia amb la cançoneta en qüestió al cap, el codigo da vinci el codigo da vinci i amb que A vegades t'estimo però no m'agrades. Lailailailalalailailalalala