Photocall

Inici del període de temps lliure. A dues assignatures d'acabar la carrera, aquí uns quants companys d'habitació.

Al mar

Després de tant de temps, i amb la pluja que està caient, trobo que toca treure'l a la llum. No és que n'estigui orgullosa, però li tinc un carinyo especial. El youtube és tremendo.

Micah P. Hinson

Feia molt que no escoltava Micah P. Hinson, i al fer-ho he entès perquè. Totes les cançons et transporten a un estat d'ànim equiparable a un vespre de diumenge on tot és gris, a tu et parlen en francès, queda poc per l'arribada del nadal, i al carrer fa fred. És fàcil imaginar com et pujen els cargols per l'esquena.

Punt

- Però què et passa?
- És que no ho se. Ha estat posarme'ls i...
- No ploris per aquesta tonteria, només són uns mitjons.
- No, és el final de l'estiu.

La foto és de Ye Rin Mok, una fotògrafa coreana que m'agrada molt i he descobert via dadanoias.

En el camino

Me desperté cuando el sol se ponía rojo; y aquél fue un momento inequívoco de mi vida, el más extraño de todos, en el que no sabía ni quién era yo mismo: estaba lejos de casa, obsesionado, cansado por el viaje, en la habitación de un hotel barato que nunca había visto antes, oyendo los siseos del vapor afuera, y el crujir de la vieja madera del hotel, y pisadas en el piso de arriba, y todos los ruidos tristes posibles, y miraba hacia el techo lleno de grietas y auténticamente no supe quién era yo durante unos quince extraños segundos. No estaba asustado; simplemente era otra persona, un extraño, y mi vida entera era una vida fantasmal, la vida de un fantasma. Estaba a medio camino atravesando América, en la línea divisoria entre el Este de mi juventud y el Oeste de mi futuro, y quizá por eso sucedía aquello allí y entonces, aquel extraño atardecer rojo.

Jack Kerouac

Hoppípolla

Sempre que arriba l'època d'exàmens em converteixo en això. Un ser apàtic que només pensa en estirar-se a la ombra, beure cervesa, i llegir (el nou llibre d'Stieg Larsson, per exemple) coses que no suposin una minuciosa reflexió i un posterior treball. Ara, despertar-me i posar-me a escoltar Sigur Rós em genera un trascendentalisme casi profètic (sense saber ben bé que estic dient). Em sento com un dels nens de Glósóli corrent desesperadament precipici amunt per acabar volant, o com un dels senyors grans que no pot evitar saltar a sobre de cada toll.


Hoppípolla - Sigur Rós

Before Sunrise

Aquesta és la meva escena preferida de les dues pel.lícules. Trobo perfecte la manera de representar la tensió, els nervis i la emoció d'estar a prop d'algú a qui voldries fer un petó per primera vegada. No pots apartar la mirada, però al mateix temps sents que encara no tens llicència per mirar. M'encanta (deixant de banda la ràbia que em fa Ethan Hawke).

Un dilluns

Oh no. No pot ser. No, no, no, no, no, no. Encara no, encara no... però si és impossible que ja sigui l'hora. 10 minuts més. Però quin horror, si encara no poden ser les 7. Dilluns del dimoni... ara m'aixeco. Agafaré l'entrepà de la nevera, no em puc deixar les claus de la taquilla ni el carregador del mòbil. M'hauria de dutxar, però potser no cal. No, no cal. No vull. Què bé s'està al llit... Però.. què? com pot.. meerda! una altra vegada. Va va va que no arribo, les 8. Les 8! no poden ser les 8. Texans, sí. Quins? és igual, aquests. Samarreta, la camisa, la camisa.. no la trobo. Samarreta. On he deixat les bambes? sota la cadira, no. Al menjador, ara ho miro. Però quina mala cara, quin cabell... M'hauria d'haver dutxat. Sempre igual. Al menys em rento les dents, les mans i la cara. Semblo un ésser humà? Les bambes, les bambes... aquí! i l'altre? no puc anar amb només una bamba. On s'haurà ficat..? per fi! no puc entendre com ha anat a parar aquí sota. I això? una pila.. i la tapa del mando de la tele... tot sota el sofà, per això no ho trobava. No tinc temps, no tinc temps, ni que ara ja estigués a la moto no arribaria, i encara no estic a sobre de la moto. Entrepà, nevera, got de suc? cafè? no n'hi ha. Suc. És igual. I el casc de la moto on és? aquí. Claus, mòbil, claus, bossa, moneder.. ja ho tinc tot. Al menys la moto segueix on la vaig deixar. Ja està, fa dos minuts que hauria d'haver arribat, però ara ja no hi puc fer res. M'he deixat alguna cosa... no ho sé. Em sembla que sí... però idiota!! què em vols matar, em vols matar, eh? em vols matar! mira per on vas, intermitent! posa l'intermitent! autobús asquerós, autobusero incompetent... el carregador... ja ho sabia, sabia que passaria, sempre el mateix. Ara em quedaré sense mòbil, no podré trucar, es pensaran que m'ha passat algo, no podré avisar que no puc anar a dinar, no... gasolina. Gasolinera. No tinc suelto, però tinc la targeta. Crec. Avera, les claus. Hola, 3 euros de 95 a la 2. Gràcies. Firme aquí. Si, deu. Parlar amb un casc posat no pot ser normal. Ha triat eurosúper 95. Com odïo aquesta veu. Vale, ja està. No vessa, no vessa, no vessa. Bé! ale, ja està. Cada vegada em costa més arrancar-la, em toca revisió d'aqui 1000 km. Com ho faré? l'hauré de deixar tot el dia, quina mandra... potser el dimecres que no faré res pel matí.. o un divendres. Però després l'hauré d'anar a buscar. Ai no ho sé, ja ho pensaré. Quina hora és? i 37. No pot ser, aquest rellotge no funciona. Avera, semàfor, vermell. Ara puc mirar el mòbil. 8:29. Bueno, mitja horeta, tampoc n'hi ha per tant. Ja arribo. Lloc... lloc... no no no. Aquí hi ha un racó. M'emporto el casc? no, el deixo aquí. Aquest vespre aniré a fer una cervesa. I love you like a Madman.. taninupipiririi.. next time I remember your birthday. tananaaan. Avera si venen de concert, potser a l'estiu. Aquestes escales em canses massa.. hauria de fer esport, tornar a la bici o alguna cosa així. Hauria de tenir més voluntat, perquè això no pot ser. Però la bici me la robaràn una altra vegada. Avera.. entro per la porta del darrera així no molesto. Aquesta dona em fa molt riure, que plena està la classe. On puc...? allà. Vaig. Aquest noi podria enxufar l'ordinador a... en fi. Ja m'ajupo. Ja està. Hola, hola. Espero tenir les ulleres. Què diu? res, no hem fet gaire. Té. Gràcies. Quin dia és avui? avera. 27/04/09. Se m'acabaràn els fulls blancs. Si hi penso n'agafaré del calaix de casa. Segur que no me'n recordo. Perquè parlem de la Segona Guerra Mundial com a una guerra total? com veieu aquí... Això costarà d'estudiar. Ja m'ho veig. Sort que la fem bastants. Em sembla que vibra el terra.. no pot ser. Deu ser el metro. Però si per aquí no passa el metro. Ai ai.. què pot ser. L'última vegada que ho vaig notar... però no, no. Van dir que allò ja s'havia acabat. Notes el terra vibrant? sí, però pensava que eren coses meves. No serà...? no no, no crec. No siusplau. Que passi, que passi. La professora està neguitosa, se li nota. Ella també ho deu tenir al cap. Però ja fa molt d'allò... és impossible. Uou, vale. Quina por, quina por... ha parat d'explicar, mala senyal. Tothom està igual. Cada vegada és més fort, ara ja es mouen fins i tot les llums. Pum, pum, pum, pum. Cada vegada més ràpid i més fort. Unes noies han marxat. Ha caigut un cafè, només pot ser una cosa. Només pot estar tornant a passar. Pum, pum, pum. S'està costant. Ha tornat, no hi ha cap altre opció. Ens van dir que el millor era estar-se quiet, no moure's, no perdre els nervis... lalalala, i love you like a madman, lalala... pensa en alguna cosa. Pum, pum, pum. Ja està aquí. Quiets, quiets, quiets, quiets. No et moguis, no et moguis. No et moguis. El que més por em fa es veure com es queda tot a les fosques, és tan gros... tapa tota la llum. No miris, ni miris, no miris. Només entra per la finestra un raig de sol. L'haig de veure. L'última vegada tenia tanta por que no em vaig atrevir, i després només pensava en com m'hagés agradat veure'l. Encara que fos un segon. Va, va, a poc a poc. No passarà res. Uauoooau. Em sortirà el cor per la boca. És preciós i terrorífic... quin ull tan gros. Aiaiaiaia. Ha parpedejat. Que no es mogui ningú. Sembla una gegantina serp plena de colors... i això.. no no, que no es mogui gaire... sembla que miri cap aquí dintre. No, aixeca el cap.. i... merda. Quantes dents. Cada una és com el sofà de casa de grossa... buf.. que marxi, que marxi. No puc apartar la vista de les dents, tant de bo no hagués mirat. Ara entenc perquè deien que no miréssim... no ho entenia fins ara. Mira que se n'han fet debats a la tele i als diàris. Com actuar si passa, què s'ha de fer, què sobretot no es pot fer... uau, es mou, sembla que marxi. Pum, pum, pum, pum. S'està movent. Llum, bona senyal. Ja entra llum a la classe. Tothom està igual, ara ho veig. Molta gent està plorant. Mentre no es moguin no passarà res... va va, que marxa, que marxa. Tot il.luminat. Pum, pum, pum. Marxa, marxa... que bé. Estic eufòrica, em desmaiaré, no he esmorzat i cauré rodona. Aaaah, tinc ganes de cridar i posar-me a correr, però no puc more ni un dit. No, no. Una altra vegada foscor... no, falsa alarma. Era la cua, només era la cua. Només era la cua!!! ja està. Pum, pum, pum, pum. Cada vegada més suau, més llunyà. La professora torna a entrar. Ja ha passat, ja ha passat. Seguirem amb la classe. On ens havíem quedat?

Dia 2. 22

y dormíamos tan juntos que amanecíamos siameses, y medíamos el tiempo en latidos. But I want want want to be your love. Dejarse llevar suena demasiado bien, jugar al azar, nunca saber donde puedes terminar o empezar. I'm yours and suddenly you're mine, and it's brighter than sunshine. I que estimes en el fons les meves imperfeccions. Nice dream, nice dream, nice dream. Universos infinitos como el nuestro. I've got blonde on blonde, on my portable stereo, it's a lullaby. Rompiendo las barreras del sonido voy, tambores anunciando el fin del mundo son, latidos que se escapan de mi corazón. Cierra los ojos un minuto, que te llevo a un lugar... imagina una calita, yo te sirvo una clara. But can you save me? come on and save me. If you could save me. We can live like Jack and Sally if we want, where you can always find me. Si dices mi nombre es espectáculo, y me tiemblan las entrañas, y se aprietan las paredes de este mundo. And if I could be who you wanted, all the time, all the time. You're a part time lover and a full time friend. With your hand on my shoulder, a meaningless movement, a movie script ending. Pero como una señal, tan pequeña como un gesto microscópico, sintomático, energético e histérico. Oigo tu voz siempre antes de dormir, me acuesto junto a tí, y aunque no estás aquí, en esta oscuridad la claridad eres tú. Tan breu, com qui no espera resposta, tan breu com qui sap el que diu, Ara i aquí, t'estimo. Tu tria l'estrella que t'agradi més, que jo hi seré a dins, cuidant de que tu tinguis, els somnis més guapíssims que es poguessin tenir. Vine, recolza't al meu pit, i escolta...


m'he tornat a enamorar de tu

Lisbeth Salander

Sento la necessitat de deixar constància del meu profund enamorament cap a aquest personatge. El meu Nadal ha estat marcat, sense cap mena de dubte, per dos grans descobriments:

1. Les infusions d'abans d'anar a dormir

2. Lisbeth Salander

Anem a pel segon. La veritat és que d'entrada em va costar tenir ganes de llegir-me Los hombres que no amaban a las mujeres, el primer dels tres llibres que va escriure el difunt periodista suec Stieg Larsson. Em va costar perquè pensava que no deixaria de ser un altre fenòmen al estil El Còdigo da Vinci; és a dir, una muntanya de pàgines que enganxen però que no són res més que això. Però Stieg Larsson és molt més que això. Entrar en el món de Larsson és entrar en el món del periodista Mikael Blomkvist i la seva revista Millennium; és entrar en la denúncia d'una Suècia que està podrida per dintre; és entrar en una sèrie de trames i personatges que no deixen indiferent; però, sobretot, és conèixer a Lisbeth Salander.

En el cas de La Trilogia Millennium, el fet que sigui un absolut fenòmen de ventes a nivell mundial no és una casualitat. Les aventures de Mikael i Salander enganxen a tothom. I molt. El primer volum, Los Hombres que no amaban a las mujeres, es centra en la desaparició de Harriet Vanger, 36 anys enrrera, i en com el seu tiet Henrik Vanger, antic monstre de les finances, viu obsessionat amb la idea de resoldre què va passar. Per aconseguir-ho, demanarà l'ajuda de Mikael Blomkvist, periodista d'investigació i ànima de la revista Millennium que, al mateix temps, acaba de publicar un article on denuncia a un gran empresari suec, i la seva absoluta corrupció en contra del sistema financer de Suècia. A partir de la investigació del cas Harriet, aniràn sortint a la llum els conflictes més foscos de la família Vanger i, temes com el nazisme, la perversió sexual més terrible, el crim, les relacions personals, o la debilitat del món de les finances, t'atrapen fins a la última pàgina.

És en aquest context en el que apareix Lisbeth. No pesa mes de 40 kilos, medeix 1'50m, té el cos ple de pircings, un enorme tatuatge d'un dragó que li ocupa tota l'esquena (cosa que ha fet que es faci la nefasta traducció The Girl with the Dragon Tatoo), uns ulls molt intensos, una absoluta incapacitat de relacionar-se amb els altres, i una sobrehumana inteligència. Però Lisbeth no es guia per les normes i convencions socials acceptades; Salander té la seva pròpia moral, i està disposada a actuar com sigui si creu que la causa final és la justa. No és d'extranyar, doncs, que hagi passat tota la seva infància tancada en centres psiquiàtrics perquè considerava innecesari i absurd contestar a gent que no l'escoltava; que sigui una de les hackers més respectades i poderoses del món, o que tingui memòria fotogràfica. Els escacs, les matemàtiques més pures i complexes, o la capacitat per deduir sèries xifrades de codis, són per ella, petites distraccions o hobbies. No sap relacionar-se amb la gent però, al mateix temps, desperta en tothom que sap veure més enllà de la seva aparença de nena de 16 anys, mig anorèxica i problemàtica, un profund sentiment d'amor. Resumint, que tens ganes de ser amiga seva i abraçar-la.

És en la segona entrega de la trilogia, La chica que soñaba con una cerilla y un bidón de gasolina, on veiem que la protagonista i la clau de l'interès total dels llibres de Larsson s'amaga en Lisbeth Salander. Mikael cau bé, i el seu periodisme brutal i obsessiu agrada. La moral periodística, i els mètodes d'investigació de Millennium són claus per el desenvolupament de la narració; les trames i els temes que es tracten són interessants; la denúncia social que hi ha darrera de cada línea és perfecte; però és Salander qui enganxa i enamora. En la segona part es produeixen tres assessinats en una nit i la principal sospitosa i culpable és Salander. Mikael, i tots els que coneixen a Lisbeth, lluitaran per demostrar la seva inocència. En l'intent, es veurà destapat el comerç il.legal de noies menors que venen dels països de l'est a prostituir-se, o la veritat que s'amaga darrera l'aparença i la infància de Lisbeth.

Hi ha qui veu en Mikael i Lisbeth els nous Sherlock Holmes i Watson. Jo tampoc exageraria tant, però sí que trobo que val la pena llegir-lo, encara que sigui un èxit de ventes i això ja suposi, teòricament, que la seva qualitat és del tot dubtosa. En una entrevista que li van fer a Kurdo Baksi, íntim amic del difunt Stieg Larsson (i personatge de la tercera part del llibre, que no sortirà en català ni castellà fins al 5 de juny!) explica que: «Larsson era en un 25% un sueco tímido; en un 50%,Teresa de Calcuta, y en el restante 25%, un soñador». És a dir, que no només parlava, sinó que era dels que també actuava per intentar canviar un món que trobava lleig.

I perquè aquesta entrada tan llarga? doncs mira, porto masses dies sent molt pesada amb la gent que m'envolta sobre el tema, com per no dir de manera escrita que estimo a Salander.

entrevista al periodista suec Kurdo Baksi per rtve