Rwanda. 1994

Innocent Rwililiza, 38 anys, mestre

Centre de Nyamata

He llegit que després de cada genocidi els historiadors expliquen que serà l’últim. Perquè mai més ningú no podrà acceptar semblant infàmia. Em sembla uns sortida sorprenent. Els responsables del genocidi de Ruanda no són pagesos pobres i ignorants, ni tampoc els interhamwe feroços i alcohòlics; són persones instruïdes. Són professors, polítics, periodistes que es van expatriar per estudiar la Revolució francesa i les ciències humanes. Són els que han viatjat, han estat invitats a col·loquis i han invitat als blancs a dinar a les seves torres. Són els que tenen llibreries plenes fins al sostre. Aquests gairebé no van matar amb les pròpies mans, però van enviar els altres a fer la feina als turons.

[...] Realment el genocidi no és pas una història de misèria o de falta d’instrucció, i us ho explico. Sóc mestre; per tant, crec que la instrucció és necessària per fer-nos entendre el món. Ara bé, no fa tornar a l’home millor, sinó que el fa més eficaç. Qui vulgui infondre el mal, tindrà més avantatges si coneix les dèries de la humanitat, si n’aprèn la moral, si estudia la sociologia. L’home instruït, si té mal cor, si traspua odi, serà més malvat. L’any 1959, els hutus havien matat, caçat, robat sense defallir als tutsis, però ni una sola vegada havien pensat a exterminar-los. Van ser els intel·lectuals els que els van emancipar, per dir-ho d’alguna manera, inculcant-los la idea de genocidi i alliberant-los dels dubtes. No nego les injustícies envers els hutus sota el regnat dels reis tutsis, els excessos de riquesa o d’autoritat. Però això és tan antic que la universitat nacional de Butare no ha donat mai un diploma a un historiador ruandès capaç d’escriure un llibre que expliqui realment aquests fets de la reialesa. [...] Són per tant els intel·lectuals hutus, sense cap motiu de queixa, els que van planificar les supressió dels tutsis.

D’altra banda, els francesos sabien que es preparava el genocidi, ja que aconsellaven el nostre exèrcit. Diguem que no s’ho creien; això no obstant, molts blancs coneixien els programa i el caràcter d’Habyarimana, com també coneixien el de Hitler. Un dia, a Nyamata, van venir carros blindats dels blancs per endur-se’n els homes blancs […] I, unes quantes setmanes després, els blancs van enviar fotògrafs professionals per ensenyar al món com es massacraven. Per tant, cal que entengueu que els supervivents tenim una sensació d’abandó que no ens deixarà mai més. [...] La guerra és un assumpte d’intel·ligència i d’estupidesa. El genocidi és un assumpte de degeneració de la intel·ligència. Una observació que em supera sempre, quan parlo d’aquella època, és la salvatgeria de les matances. Si calia matar, només calia matar, però per què tallaven els braços i les cames? [...] Per mi, ho repeteixo, ferien i mutilaven per suprimir la humanitat dels tutsis i poder-los matar així amb més facilitat.

Observo també que hi ha un abisme entre els que van viure el genocidi i els altres. Un ruandès que no ha viscut el genocidi pensa que tot el que diu un supervivent és veritat; però que tanmateix exagera una mica. Creu tot el que diu el supervivent i, al cap d’un moment, comença a oblidar. Aprova la tesi del genocidi, però dubta dels infortunis. Qui no ha viscut el genocidi, vol que la vida continuï com abans, vol anar cap al futur sense fer gaires parades.

El supervivent no pot evitar pensar en el genocidi permanentment. Per qui no l’ha viscut, hi ha un abans, un durant i un després del genocidi, i la vida continua d’una altra manera. Per nosaltres, hi ha un abans, un durant i un després, però són tres vides diferents que es van separar per sempre més. [...] El supervivent té la tendència a creure que realment no és viu, és a dir que no és el que era abans, i d’alguna manera, viu una mica d’això.

Hatzfeld, Jean. La vida nua: retrat dels aiguamolls ruandesos

J.D. Salinger (1919 - 2010)

No sé si Phoebe entendía o no lo que quería decir porque es aún muy cría para eso, pero al menos me escuchaba. Da gusto que le escuchen a uno.
—Papá va a matarte. Va a matarte —me dijo.
Pero no la oí. Estaba pensando en otra cosa. En una cosa absurda.
—¿Sabes lo que me gustaría ser? ¿Sabes lo que me gustaría ser de verdad si pudiera elegir?
—¿Qué?
—¿Te acuerdas de esa canción que dice, «Si un cuerpo coge a otro cuerpo, cuando van entre el centeno...»? Me gustaría...
—Es «Si un cuerpo encuentra a otro cuerpo, cuando van entre el centeno» —dijo Phoebe—. Y es un poema. Un poema de Robert Burns.
—Ya sé que es un poema de Robert Burns.
Tenía razón. Es «Si un cuerpo encuentra a otro cuerpo, cuando van entre el centeno», pero entonces no lo sabía.
—Creí que era, «Si un cuerpo coge a otro cuerpo» —le dije—, pero, verás. Muchas veces me imagino que hay un montón de niños jugando en un campo de centeno. Miles de niños. Y están solos, quiero decir que no hay nadie mayor vigilándolos. Sólo yo. Estoy al borde de un precipicio y mi trabajo consiste en evitar que los niños caigan a él. En cuanto empiezan a correr sin mirar adonde van, yo salgo de donde esté y los cojo. Eso es lo que me gustaría hacer todo el tiempo. Vigilarlos. Yo sería el guardián entre el centeno. Te parecerá una tontería, pero es lo único que de verdad me gustaría hacer. Sé que es una locura.

El guardián entre el centeno

Das Weisse Band, Michael Haneke

Sempre que acabo de veure una pel.lícula de Michael Haneke torno a la vida real amb una sensació diferent. No podria definir exactament quina és, però sempre aconsegueix remoure alguna cosa dintre meu. La seva excepcional manera d'indagar en les profunditats més ocultes de la condició humana, traient a la llum tot allò desgarradorament brutal i innombrable, el converteix en un geni; amb La Cinta Blanca, la seva darrera pel.lícula, segueix sent totalment efectiu per l'espectador. Quin moment pot ser millor per entendre el que es va engendrant dintre de cada un de nosaltres, que el que fa referència a l'infància?

Amb una veu que narra els extranys fets que van passar en un poble qualsevol de l'Alemània de principis de segle, sentim com la por, la ràbia i la represió que es respira durant els 145 min de cinta, va calant, tan sutil com una pluja fina que ets incapaç de notar fins que no acabes del tot moll, dintre de tots els personatges. L'estricte compliment de les normes i les imposicions, sota la dura mirada de Déu o els teus superior, ofega i va generant un clima que asfixia i oprimeix fins que explota per mitjà de la més brutal de les violències. A mi, personalment, em recorda molt al magistral conte de Dino Buzzati, ¡Pobre niño!, on també ens situem en la ràbia, la por, i la incertesa de la infància per entendre els motius de la II Guerra Mundial. I és que no es pot oblidar que estem davant d'una pel.lícula històrica en certa manera; la menció de l'assassinat de l'arxiduc a Sarajevo al final de la pel.lícula és el que condueix a una reflexió més profunda sobre tot el que passa.

Si passada tota aquesta incertesa, Alemània es veu ficada en l'horror de la Primera Guerra Mundial i acaba esclafada, ningunejada, apartada, endeutada i humillada, la ràbia no pot més que augmentar. Crec que l'escena en que el nen petit va baixant les escales en mig de la foscor, incapaç de dormir per culpa de la por, en busca d'alguna cosa que el pugui consolar és la més reveladora. Das Weisse Band és brutal, efectiva, reflexiva i impactant. A tot això, el blanc i negre amb que està grabada la dota d'un preciosisme impresionant; uns espigadors sota el sol, o la quietut d'un arbre solitari en mig del camp fan que entrin ganes de veure-la una i altra vegada. El càsting, lògicament, també és impecable.

non non

Si son las tres y no puedes dormir
y ves en la pared la sombra de una bruja
u oyes cómo en tu baño se duchan los espíritus
si los muebles comienzan a gruñir
y el viento en el postigo recita tus mentiras
no te pongas nerviosa ni despiertes a nadie
piensa en la vida fúmate un cigarro
lo mismo no te mueres nunca más
y alguien te compra unas braguitas nuevas
las cosas son así todo es extraordinario
peor sería que tuvieras hambre
o que en la calle te dijeran fea
lee un ratito escríbeme un recado entérate
de las noticias por la radio canta
non non cuenta corderos muy despacio así
non non duerme mi amor corderos y corderos...

José Agustín Goytisolo

Where the Wild things are

She says, Hey babe
Take a walk on the wild side
Hey honey
Take a walk on the wild side

Anastasia Cazabon

Nada me han enseñado los años
siempre caigo en los mismos errores
otra vez a brindar con extraños
y a llorar por los mismos dolores

Chavela Vargas

Anastasia Cazabon és de Cambridge i em recorda moltíssim a Erin Nelson. Mans, clatells i cabells enmig de paisatges íntims de llum suau que semblen amagar històries secretes.

Instrucciones para llorar

Dejando de lado los motivos, atengámonos a la manera correcta de llorar, entendiendo por esto un llanto que no ingrese en el escándalo, ni que insulte a la sonrisa con su paralela y torpe semejanza. El llanto medio u ordinario consiste en una contracción general del rostro y un sonido espasmódico acompañado de lágrimas y mocos, estos últimos al final, pues el llanto se acaba en el momento en que uno se suena enérgicamente. Para llorar, dirija la imaginación hacia usted mismo, y si esto le resulta imposible por haber contraído el hábito de creer en el mundo exterior, piense en un pato cubierto de hormigas o en esos golfos del estrecho de Magallanes en los que no entra nadie, nunca. Llegado el llanto, se tapará con decoro el rostro usando ambas manos con la palma hacia adentro. Los niños llorarán con la manga del saco contra la cara, y de preferencia en un rincón del cuarto. Duración media del llanto, tres minutos.

Historias de cronopios y de famas, Julio Cortázar